Avui fa trenta anys que em van col·legiar al Col·legi de Periodistes. Recordo la il·lusió que em va fer aquell carnet en format passaport, que roda per casa esgrogueïda com una cartilla de racionament de postguerra. A la foto tinc la mateixa cara de panoli que ara, però més jove. Per celebrar-ho, he dinat a Barna amb un periodista de La Vanguardia. A les postres hem parlat dels robots que ja elaboren els articles tot solets. Vaja, com els pressupostos del Sánchez, que s’aprovaran tots solets. I m’he quedat pensant en una redacció buida, sense gent que beu whisky, fuma, està divorciada i treballa 24 hores. Terrible, no?
M’he citat amb tres noies, estudiants de periodisme. No és el que penseu. Fan un treball de fi de grau sobre la prostitució i jo en sóc un especialista. Que no és el que penseu! És que vaig escriure un llibre que es titula Putas a la Fuerza. En aquestes noies veig l’esperança del periodisme, se’ls nota la il·lusió. El Joan Antoni Torreblanca o el Jordi Murtró –gent jove, però no «pa tou»–, m’encomanen també la seva empenta. Així, com un vampir, em nodreixo de la sang jove d’aquests Jordi Gonzàlez o Évole del futur. D’aquí a 30 anys, quan en tingui 87, m’imagino mirant-los per la tele amb una manta a la faldilla, aixecant una mà i dient: «Els conec des que eren així...» Aprofito per donar les gràcies al Col·legi de Periodistes per tot el que ha fet per mi, però també a aquests nois i noies que faran que els robots-redactors es quedin sense piles. Per cert, acabo de llegir «Detenen un avi de 87 anys per tràfic de drogues a Martorell». Veieu com quan hi ha il·lusió en una professió l’edat no importa?