Poc seny

Una de les distàncies entre l’Espanya de Castella i Catalunya és la que imposa la llengua, no sempre simple de traduir, car l’idioma és també la cultura. Un dels mots que resulta difícil de traduir sense contextualitzar és el seny. Àdhuc la pronúncia, que els castellans diuen seni. Poc seny, aquesta manca de sentit, queda en escaso juicio.

Aquests dies ens enfrontem a un judici. És un judici forassenyat a tots els catalans, no només als que seuen com a acusats. Aquest sí, escaso juicio perquè no arribarà, per més que ho intentin a ser justícia.

Ja va néixer mal format, puix que les formes li van mancar d’inici. La iniciativa la van prendre uns, els que ho van portar a judici, que ja no hi són. Membres d’un govern de l’estat foragitats sobtadament per les seves malifetes, lladrocinis i poca vergonya. El tribunal assignat, d’uns suposats fets succeïts a Catalunya, en comptes de ser-ho al seu natural, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fou directament el Tribunal suprem, o bé via la malaurada Audiència Nacional hereva del funest Tribunal de Orden Público del més negre franquisme.

La instrucció, suposadament endegada arran d’uns fets a la tardor de 2017, es reconeix com endegada molt abans, el 2013 i per iniciatives obscures. És triat per a realitzar-la el jutge Pablo Llarena, d’incorporació recent, saltant-se torns i preeminències, i vinculat directament per la seva muller amb la vicepresidència del govern espanyol. L’instructor presenta un relat ficcionat, sobre aportacions probatòries que apareixen després de la redacció per coincidir amb el relat, i amb un estil literari hiperbòlic i antic, com quan no troben a una de les polítiques perseguides diu que «...no ha sido habida». Tota la instrucció camina cap a justificar una rebel·lió, alçament que ja els hi hauria agradat que fos «armat», quan no va ser armat més que d’urnes per votar.

Mentrestant s’empresona provisionalment durant mesos a dos líders civils, la presidenta del Parlament i als membres del Govern que van poder agafar, sotmesos a tota mena de vexacions carceràries com a càstig.

La sala del TS serà presidida per un magistrat a qui no corresponia la tasca i que, a més, està tintat per irregularitats o manipulacions al nomenament d’un parent dins la judicatura, mentre un senador declara que el tribunal pot ser manipulat «pel darrera».

S’han perdut les formes i si únicament la formalitat és el que dóna fiabilitat a les actuacions judicials, aquest judici les té escadusseres, escaso juicio.

Si el prestigi de l’estat de dret no s’aguanta dret quan un tribunal suprem és capaç de contradir-se a un tema administratiu com la taxació de les hipoteques, poc es podrà esperar d’un judici amb la càrrega política que conté i les manipulacions vistes i previstes.

La prevista duració de la vista es veurà pressionada pel calendari electoral, a poc més de cent dies de distància, i maltractada per la traducció als mitjans de comunicació dels esdeveniments amb tota la càrrega política i electoral acompanyant.

I per una sentència que, per predita, molts pensem que ja està escrita.

Poc seny, tot plegat.