Una vegada hi havia un noi que es deia Joan i vivia de lloguer amb els seus pares. L’amo de la casa era un home esquerp i de poques paraules. Un matí, l’arrendador va denunciar la família del jove en pensar que es volien quedar amb la casa sense pagar per ella. Però la veritat era que els pares del noi el que volien era negociar un preu just de compra. El jutge del poble, amic del propietari, va ficar els pares a la presó. Una nit, quan l’únic component de la família que no havien empresonat estava sol i plorant a casa, van picar a la porta. Era l’amo de la finca. Ja no era un home esquerp i de poques paraules. Ara era simpàtic i rialler. Deia que venia a negociar la renovació del preu del lloguer perquè estaven a punt de complir-se els cinc anys del contracte i volia apujar el preu. Quan li va posar a la mà els documents per signar-los, el Joan va demanar que tragués de la presó la seva família, perquè ell considerava que estaven injustament empresonats.
Però aquell home va mirar a terra i va dir, encongint-se d’espatlles, que no podia fer-hi res, perquè ara tot estava en mans de la justícia. Llavors, el Joan va anar al lavabo amb els papers i se’ls va tornar amb un sospitós color marró. A continuació li va dir que fotés al camp.
L’home va marxar dient que això que havia fet no solucionaria res i que es quedarien sense casa. Dos dies després, el Joan es va trobar l’home plorant al carrer. Havien expropiat la finca per fer-hi un CAP i s’havia quedat al carrer sense sostre. Fi. Mira, avui volia explicar-vos el tema dels pressupostos del Sánchez, però m’ha vingut més de gust escriure un conte.