El «bloc» del PP-Ciudadanos-ERC-PDeCAT

Ha passat. Alguns ho donaven per impossible, «com vols que al final acabem votant junts amb el PP i Ciudadanos?», em deia fa pocs dies un amic simpatitzant d’ERC. Doncs ja és una realitat. ERC i el PDeCAT han sumat els seus vots als del PP i Ciudadanos per tombar els pressupostos socials del Govern de Pedro Sánchez, que sí que van obtenir el suport dels diputats socialistes, de Podemos, de Compromís, dels comuns i del Partit Nacionalista Basc (que són -aquests darrers- també independentistes però que no s’han begut l’enteniment.)

ERC i el PDeCAT han dit «no» i han votat el mateix que els diputats del PP i Ciudadanos que no podien ocultar la seva satisfacció i entusiasme per la decisió de l’independentisme de donar un cop de porta al Govern que havia intentat iniciar la via del diàleg per resoldre allò que autèntics irresponsables han conduït al desastre.

Tota la militància, simpatitzants i votants del PSC recordareu que un dels mantres que van voler instal·lar els ideòlegs orgànics de l’independentisme era l’existència d’un suposat «bloc del 155». Segons aquesta idea-marc, repetida fins a l’extenuació pels mitjans de comunicació i propaganda al servei del procés, els socialistes érem «culpables» d’haver-nos «aliat» amb PP i Ciutadans per «atacar Catalunya». Era igual el que volguessis argumentar. Era igual dir-los que sortir de la legalitat democràtica i llançar-se pel precipici en forma de DUI era una absoluta insensatesa, un error històric garrafal, que només provocaria patiment, conflictes, divisió a la societat catalana i una crisi descomunal de la qual trigarem anys a sortir. Era igual dir que l’únic que havíem fet era defensar la Constitució i l’Estatut d’una estratègia política kamikaze que havia estat rebutjada per tots els països de la Unió Europea i de la comunitat internacional. Era igual intentar raonar. Érem «culpables» d’haver fet un «bloc»”. I després venia el reguitzell d’insults: «botiflers», «traïdors», «carcellers», «botxins», o qualsevol altre improperi.

Jo mateix recordo com, en un debat amb gent del PDeCAT i ERC en una ràdio de la Conca de Barberà durant la campanya, els meus interlocutors independentistes m’asseguraven que ells mai, mai!, votarien el mateix que el PP i Ciudadanos. Never. Ah! Molt bé, doncs aquest «mai» s’ha transformat en un vot conjunt amb la dreta extrema per acabar amb el Govern del diàleg i per donar una puntada de peu a l’augment del salari mínim i de les pensions, a posar fi al copagament sanitari, a evitar que abaixin les taxes universitàries i l’IVA de productes d’higiene femenina i a erradicar la pobresa infantil del nostre país. Bravo, brevíssim. Què hem de concloure doncs, seguint la mateixa lògica processista: Que ara hi ha un «bloc PP-Ciudadanos-ERC-PDeCAT»?

Creuen que han fet una jugada a Pedro Sánchez. És un nou error. A qui han fet mal de veritat és al milió i mig de pensionistes catalans que, gràcies al PP-Cs-ERC-PDeCAT, no veuran incrementar-se la seva pensió, als 120.400 estudiants del país que es quedaran sense beca, al milió de catalans i catalanes que hauran de continuar pagant-se els medicaments, a les famílies sense ingressos, als treballadors i treballadores que cobren el salari mínim, etc. Aquests són els grans damnificats del «no» d’ERC i el PDeCAT. Les persones reals que tenen una vida real allunyada de les «jugades mestres» i dels «plans secrets» que, d’error en error, ens condueixen cap al desastre final.

L’excusa per justificar aquesta decisió absolutament incomprensible és la de sempre, dir que no es podia fer per «la dignitat dels presos». Ja. És que les persones que estan sent jutjades se senten més felices si els treballadors i treballadores continuen cobrant salaris indignes? Se senten més confortades si els pensionistes veuen congelades les seves retribucions mensuals? Computen com una solidaritat que Catalunya perdi més de 2.000 milions d’euros en inversions directes? Crec, i ho dic sincerament, que no. De fet estic convençut que no. Per què aleshores aliar-se amb el bloc de la dreta per tombar uns comptes que eren bons per a Catalunya i bons per a les persones?

Provoca molta tristesa tanta estultícia, tanta incapacitat, tanta mediocritat, aquesta actitud suïcida del «cuanto peor mejor...» que practiquen constantment. Doncs no estimats, quan pitjor, pitjor! I pitjor per a tots. I si teniu algun dubte sobre aquest enèsim error de llibre que heu comès -equiparable al de la DUI- repasseu els missatges de triomf i d’eufòria de les xarxes oficials del PP-Ciudadanos-Vox després del vostre vot. No podien ocultar la seva gran alegria. O hi ha qui creu realment que hi haurà alguna solució si ens trobem a Casado de president, al Rivera de vicepresident i a l’Abascal de ministre de l’interior? No cal que contesteu. Els que ens reconeixem com a deixebles del pensament racional de la il·lustració no tenim, segurament, estómac per digerir una nova «jugada mestra» procedent del perfil de Twitter del senyor Puigdemont.