Parlar o degollar

El sempre irònic i provocador Xavier Sardà escrivia no fa pas gaire un article anomenat Esquerra no m’importa gens ni mica, on deixava anar tot el seu malestar amb la posició del partit que va votar amb tota la caverna política espanyola en contra d’uns pressupostos que, fins i tot sectors d’ERC , això sí, sempre en veu baixa, han classificat com els més socials de la història i beneficiosos per Catalunya. I ho eren. Clar que ho eren.

Jo encara estic entre sorprès i incrèdul. Tot s’ha de dir. M’ha costat veure la jugada: com podíem renunciar, en nom de Catalunya, a uns pressupostos que destinaven més de dos mil milions a dirigits a polítiques socials, infraestructures a part? No tenia sentit.

Clar que la jugada, vista ja en serenor i després d’escoltar totes les parts, només s’entén com una estratègia malsana per la ciutadania per tombar al Govern socialista, i ja de pas enterrar l’oportunitat del diàleg coherent, serè i sincer entre l’Estat i el Govern d’en Torra.

Un arriba a la conclusió, com molts altres (fins i tot representants de l’independentisme com en Mas Colell, en el seu escrit Eleccions, publicat el passat dia 16), que com pitjor millor, que governs amb la bandera, si bandera, del diàleg no interessa a les elits del procés. Un govern dialogant els hi suposava enviar a fer punyetes l’estratègia de confrontació. Aposten per mantenir la flama de la batalla contra l’Estat al preu que calgui, fins i tot jugant-se el benestar dels catalans i catalanes, víctimes de les retallades més radicals conegudes. Ho diuen també sense embuts: debilitem l’Estat i guanyarem. I s’ho creuen.

El fet és que entre la dreta més dura coneguda des de la instauració de la democràcia i els del procés més antisocials, han aconseguit que caigui el Govern d’en Pedro Sánchez i que ens enfrontem a un panorama incert i preocupant. Laia Bonet, escrivia no fa gaire un interessant article anomenat Valientes traidores on reflexionava sobre la pèrdua de la «bona política» i la necessitat de mantenir el diàleg, fins i tot amb el risc de ser classificat de «traïdor». Deia la Laia que calia «... estar disposat a negociar, encara que això provoqui que alguns aixequin el dit acusatori sovint des de la irresponsabilitat, el desconeixement o la covardia. Seure a taula, assumint aquest risc, no és símptoma de traïció, sinó de valentia política». Però sembla que no. Massa por a Waterloo. Massa por als dits acusatoris.

Mentre el PP i Cs segueixen l’estel del conflicte (que ja els hi va bé), encantats i entusiasmats davant la possibilitat que el partit de la ultradreta els farà reconquerir el poder i complir els seus humits somnis a portar un endurit 155 a Catalunya, fins i tot il·legalitzar els partits que defensen l’independentisme i, perquè no, liquidar l’autonomia.

És l’antiestat, és la liquidació de la raó i l’enteniment, és portar al país a una situació límit. El 28-A obrirà o tancarà la pàgina del diàleg. Tot dependrà de la voluntat dels i les votants. Dels partits del procés dependrà de la seva valentia per tirar endavant o no una negociació sincera que obri una possibilitat real d’entesa. Dels partits estatals, només l’esquerra parla de parlar. La resta de degollar.