Avui m’he espantat perquè m’han trucat del Suprem. Un número raro raro. Era per avisar-me que m’acrediten com a periodista pel judici del Procés. Yuju! Em feia molta il·lusió anar a xafardejar i tenia l’opció de cometre una sedició i entrar directament a la sala, però vaig pensar que ja soc gran i fa molt que vaig fer la mili. Molt més relaxat enviar un mail, on va a parar! M’han sorprès que m’acceptin, perquè, si ja em costa que em donin crèdit a Caixabank, imagina’t el Consejo General del Poder Judicial. Em van dir que, si trobaven un forat, m’avisarien. Per un moment, vaig pensar que millor que no es constipessin l’Oriol o el Rull, que potser aprofitaven el «forat». Però per fi m’han acceptat i m’han enviat una mena de llibre d’instruccions de com va el tema. Només té 15 fulls! Tenint en compte els 60.000 folis de la causa especial, és d’agrair. L’últim judici al que vaig anar com a periodista era a una petita sala de Tortosa. Suposo que trobaré diferències. Especialment pel tema de la furgoneta del repartiment del vellut vermell, que a la capital del Baix Ebre no hi va arribar. El Jordi Pazos, el realitzador del TAC12, m’ha dit una frase que reflecteix exactament com em sento: «Pels periodistes de tribunals, estar al Suprem deu ser com anar a Disneyland». Té raó, perquè mentre vosaltres anàveu a bars i discoteques, jo era més de sales de vistes. No em refereixo a llocs d’striptease. Ja sé que és de rucs pagar AVE si fan el judici per la tele, però trobar-te en un recés al fiscal al teu costat en un dels set pixadors del WC no té preu. Com? Que només hi ha dos pixadors? Ha estat un lapsus linguae.