Temps de projectes

Amb les cites electorals en portes, la majoria de líders s’han abalançat sobre els seus potencials electors amb missatges de tota mena, a més de compromisos i projectes a endegar un cop assoleixin el poder, independentment del nivell de «poder» pel que es treballa.

Certament, dia sí i dia també, veiem noves sobre grans «ofertes» d’infraestructures i compromisos socials que, fins a la data, es troben en un segon pla, però que en virtut de la convocatòria a urnes surten com novetats a complimentar un cop es tingui el mandat democràtic que es busca.

Si aprofundint en les ofertes, la cosa no queda tan clara com se’ns vol vendre, el que fa que la seva credibilitat quedi en un segon pa, davant d’una ciutadania incrèdula i frustrada repetidament, per un cúmul d’incompliments on no es diferencia, en cap moment, el color polític d’uns i altres. Malauradament aquesta dinàmica «d’aparcar» el que es diu en campanya com una il·lusió sense cap garantia d’eficàcia, és un denominador massa comú per una societat que ha optat per no creure’s res.

Davant el panorama exposat, i des del convenciment de la bona fe d’alguns líders, seria bo que tota proposta es fonamentés en dades realistes, així no seria suficient parlar de «fer», sinó que hauria també d’exigir-se, el «com» i el «quan» i amb «quins pressupostos», com la base de credibilitat necessària perquè l’electorat potencial pugues calibrar la veritat o mentida del que es diu.

Són moments de grans projectes que es «venen» com compromisos intangibles, quan en la majoria de casos són exclusivament fruit d’un voluntarisme que no té en compte les variables i els condicionants que qualsevol «idea» comporta fins a la seva materialització electoral.

D’altra part, seria aconsellable demanar les explicacions que calguin als líders, si han pogut fer i no han fet, doncs d’entrada la seva credibilitat encara queda més tocada; de manera especial si els proposants han gaudit del poder de manera ben propera.

Entrant en la concreció de les idees que s’ofereixen, totes comporten importants compromisos pressupostaris, sigui a nivell municipal, autonòmic o central i, per tant, la seva credibilitat financera poques vegades es té en compte, i succeeix que després es fan impossibles de complimentar malgrat el voluntarisme, que en tot cas surt viciat d’entrada.

Esperem que les promeses, avui portades dels mitjans de comunicació, no quedin novament com un «anunci electoral» amb tot el que això suposa per una gran part de la gent, que només veu la dinàmica política com una lluita de poder per part d’unes persones, justificades en presumptes missatges ideològics, que aviat queden relegats per un pragmatisme que ens supera a tots.

Segurament és molt difícil anar a la lluita partidista des de l’ètica del possibilisme realista però l’opció que se segueix triant té greus perills de credibilitat futura que pot posar en perill el propi model democràtic en si mateix; per tant, no estaria de més meditar entre tots si val la pena continuar pel camí expressat no sigui que arribem tard al moment de reconduir una vida en llibertat, malalta de credibilitat general.