O Pedro Sánchez o PP-Ciudadanos-Vox

Mai unes eleccions s’havien presentat amb una claredat tant meridiana: o govern socialista de progrés, liderat per Pedro Sánchez, o tripartit de la dreta extrema amb l’extrema dreta via el bloc del PP-Ciudadanos-Vox. O una cosa o l’altre. Mai, també és cert, ens havíem jugat tant. Perquè aquestes no són unes eleccions «normals». Aquí ens juguem, ni més ni menys, que seguir avançant per la via del diàleg i el progrés o bé fer un fenomenal pas enrere de 40 anys que converteixi la foto de Colón en el nou Govern d’Espanya. Amb tot el que de regressió de drets i llibertats vindria a continuació...

La disjuntiva real, doncs, està clara i les ofertes polítiques també. Els i les socialistes no ens presentem amb les mans buides, ni amb grans discursos teòrics abrandats que després acaben en no-res. No, nosaltres ens presentem amb la feina feta després d’aprovar el major increment del salari mínim de la història, de pujar les pensions, de tornar a invertir en dependència i en beques per als joves, d’impulsar les mesures del pacte d’Estat contra la violència masclista, de combatre la pobresa infantil, etc. I si ni em pogut avançar i fer més és perquè el PP, Ciudadanos, ERC i el PDeCAT van decidir tombar els pressupostos socials del Govern que augmentaven les inversions socials fins al 57,3 %, (ells sabran amb quina legitimitat). Ara, en canvi, podrem aprovar els pressupostos a les urnes. El vot al PSC, el vot a Pedro Sánchez, serà un vot a favor del canvi, del diàleg i de seguir avançant per la via de les polítiques socials. Serà també el vot que barrarà el pas de l’extrema dreta a les institucions democràtiques.

I davant d’això què ens trobem? Amb una aliança de sang entre PP-Ciudadanos-Vox per sumar i carregar-se al Govern progressista de Pedro Sánchez «sin complejos», com reconeix el mateix Pablo Casado. «Sin complejos» que podria afegir el senyor Rivera que ahir mateix, en ser preguntat a la televisió pública sobre si Vox és un partit democràtic constitucionalista, va respondre: «Eso hay que preguntárselo a ellos, pero Sánchez, desde luego, no lo es.» O sigui, el perill pel màxim líder de Ciudadanos no és l’extrema dreta de Vox, no, és el socialisme democràtic. I aquests són els «liberals»? De vergonya aliena! «Sin complejos», sens dubte, el de la gent de Vox que el mateix dia internacional de la dona treballadora demanava derogar la llei de violència de gènere impulsada pel Govern socialista «porque ataca a los hombres.» Us imagineu que podria passar si el 29 d’abril ens trobem amb un Govern amb el senyor Casado de president, el senyor Rivera de vice-president i algú de Vox al ministeri de l’Interior o a un eventual «ministeri de la família»? Doncs penseu-hi, penseu-hi i aneu a votar.

Per part de l’independentisme ens trobem amb una versió radical de l’estratègia del «quan pitjor, millor». Una estratègia que ha dut Catalunya al desastre institucional. Com es presenten ara ERC i el que queda del PDeCAT a les eleccions? Amb un únic objectiu: bloquejar les institucions, és a dir, renunciar a fer política parlamentària. Absurd i kafkià perquè, si renuncien a fer política, com podrem aconseguir –per posar només un exemple– els recursos per revertir les retallades que els mateixos Governs independentistes han aplicat a la sanitat pública catalana? Han entrat ja en una dinàmica insensata i estèril, la mateixa confecció de les llistes ja és tot un poema i una declaració d’intencions: tots els moderats, els dialogants i els pragmàtics n’han estat exclosos. Per part del PDeCAT només queden en llocs de sortida els fans del senyor Puigdemont (els apologistes de les «jugades mestre»), mentre que el portaveu d’ERC aquesta propera legislatura al Congrés serà el senyor Rufian (el de les «155 monedes de plata»). Ni rastre, doncs, de l’antiga tradició constructiva i en positiu del catalanisme polític.

I davant de tanta intransigència, de tants «no a tot», de menyspreus, d’insults, de burles, d’exclusions, els i les socialistes creiem que és més necessari que mai, precisament, el contrari: el diàleg, l’acord, el to respectuós, la capacitat d’escoltar sense insultar, de sumar sense excloure, en definitiva, de fomentar la confiança en positiu, l’essència del que hauria de ser la política. Confiança per avançar des del respecte, confiança per fer que la millora de l’economia es noti a peu de carrer: pujant els salaris dels treballadors, incrementant les pensions, erradicant la pobresa, revertint les retallades de la dreta i desenvolupant les polítiques socials. Aquesta és l’opció majoritària a la societat i aquest és el mandat que ha de sortir de les urnes d’aquí a un mes i mig. Perquè o bé tenim a un Govern socialista, progressista, reformista i feminista liderat per Pedro Sánchez, o bé ens trobarem a Vox en el poder, així de clar. Penseu-hi. Penseu-hi i aneu a votar.