Una llicó que vam aprendre

Com a prioritat única, en els meus articles he volgut mantenir-me en el monòleg Tarragona, i així ho he fet, sempre sobre unes bases justes i ètiques, d’arrel moral mes que polítiques. Però en veure al senyor Casado president del PP, públicament i amb acompanyament de la seva cort d’aduladors, etzibar un reguitzell d’insults, èticament inacceptables, al President del govern d’Espanya senyor Sanchez, com «felón, irresponsable, traidor, ilegítimo, incapaz, golpista, indigno» entre d’altres i per reblar el clau, si governava amenaçar Catalunya amb l’article 155 i quelcom semblant a «extendido en el tiempo», o sigui: per sempre intervenir estrictament les finances, TV3 i l’Ensenyament a Catalunya.

Lògicament, em va posar de mala lluna, a casa meva d’això en diem dinàmica provocadora brutal, que afecta directament a Tarragona. Alcalde Ballesteros, era contra el teu partit, és absurd i no s’entén com pots mantenir una adhesió i pacte de govern amb militants d’un PP que ens amenaça als independentistes i els que no ho sou. Estàvem lluny de campanya electoral i el teu primer tinent d’alcalde, el senyor Martín, assegurà que les àrees municipals que porten ells són les més ben gestionades, reben menys queixes i intenten posar ordre al departament de contractació, afegint que, si aconsegueix l’alcaldia, ordenarà l’Ajuntament. Caram, acceptes que ho tens tan desordenat, desorganitzat i mal gestionat? El gener passat aparegué l’ascendit Alejandro Fernández, exregidor del PP, etzibant que els seus regidors són els més sòlids per governar la ciutat. Què vol dir això, n’estàs segur que els del PSC són dèbils o bé aigualits? Saps que també desitja el 155 per a Tarragona?

Per confrontar escenaris he de descabdellar el comte enrere. Fa 36 anys, segona legislatura. Alcalde Recasens, conseller de joventut Josep Felix Ballesteros i Casanova conseller de Joventut, Ramón Grau i Gràcia a l’oposició. Anàvem a coll-i-bé de moltes il·lusions, construint la llibertat i culminació del somni democràtic. Manteníem forta discrepància política, corregint-se i contradient-se uns i els altres, fins i tot de manera directa i enèrgica. Doncs hi vam deixar una empremta política de respecte i educació, sense cap insult.

Vaig aturar aquest article a l’espera, pensant que trencaries el pacte amb la injuriadora dreta. Alcalde, què hi fas en aquesta convinença? Després de les municipals, assumiries encordat a l’entrada de PP-Cs i tal vegada Vox? Quin interès més ardent en un cicle polític plegat greument d´interrogants.

A tort i a dret, arreu ara apareix l’escalada verbal de nous projectes. Vaig llegir amb interès vivíssim Alter Fòrum o sigui la nova Tabacalera. Preciós, contindrà el Museu Nacional Arqueològic, Museu d’Història, Institut d’arqueologia Clàssica, Centre d’art, Biblioteca Provincial i un Mirador sobre el riu. Tot enllestit en deu anys. Fins aquí perfecte, excel·lent notícia. No dic que no tingui aspecte veritable, però dubto que quadri amb la realitat política actual. Té aroma agradós l’irrenunciable projecte del nou Museu Nacional Arqueològic d’inspiració moderna tan enyorat. Però cal ser conscients que projecte i edificació van a càrrec de l’Estat, i del guanyador de les eleccions vinents generals no en podrem deslliurar que mantinguin viva la flama acostumada d’endarrerir molts anys qualsevol obra per a Tarragona.

Pot ser rellevant, colpidor i que il·lumina prou, part d’un article que vaig publicar fa vint-i-sis anys, quan era regidor del Patrimoni: «Tarragona no tindrà el nou Museu Arqueològic. Els arqueòlegs de tot el món que ens visitaran no podran admirar com cal una part del nostre patrimoni, i d’això en són responsables vostè, Sr. Burgasé, i el seu partit. Ara li faré memòria i n’estic segur que recordarà quan vostè era regidor d’urbanisme. Ens va proposar en un plenari l’aprovació urgent de la modificació urbanística per tal de poder ubicar, al parc de les granotes. El nou Museu Arqueològic finançat pel Ministerio de Cultura; hauria d’estar acabat el 1993, amb una concepció museogràfica moderna. Un projecte emblemàtic per a la Tarragona del 93. Calia aprovar-ho urgent per tal de no perdre una inversió de més de mil milions de pessetes, ens va dir. Aleshores no ens agradava el lloc d’ubicació, però vam votar a favor per causa del seu advertiment en el sentit que aquella inversió decidida pel Ministerio podia capgirar-se i anar cap a una altra ciutat. Mesos després, en fer-me càrrec de la Conselleria de Cultura de l’Ajuntament, atès que malgrat la diligència de les nostres tramitacions per a la cessió del terreny no se’n sabia res del projecte, a primers d’any del 1990 vaig anar-me’n a Madrid. Un alt funcionari del Ministerio de Cultura va confirmar-me que no havia mai consignada cap partida pressupostària per al Museu de Tarragona, ni per aquell any ni per l’anterior, ni per a l’any que ve, va dir-me. Senyor Burgasé, no he dubtat de la seva bona fe en aquell ridícul. Estem a l’any 1993 i als pressupostos del Ministerio d’aquest any tampoc hi ha cap partida per a la construcció d’un nou museu a Tarragona. El que em sembla és que els seus companys de partit en aquell temps li van enfilar el barret.» Alcalde Ballesteros, has amanit bé això del Museu? M’estimula pensar que després del 28 d’abril refio que amb els ajuts que calguin, si calen, per accedir-hi, els socialistes mantindreu el Govern Central.

Malgrat que és fàcil d’endevinar la campanya en tromba de PP-Cs-Vox. No t’adormis, assegura-ho, una baixada de pressió ens traslladaria altre cop al desenllaç de 1993. Ho diré planer, ens va portar amargantor a Tarragona a Burgasé i a mi.