Fa 17 dies que passo vuit hores al dia a l’Hospital de Sant Joan. No, tranquils, que no he decidit fer-me infermera perquè em fa no sé què depilar-me les cames. Tinc la mare allà, es diu Carme i avui és el seu aniversari. Fa 93 anys. El fet més destacat de l’any que va néixer (1926) és que el Nàstic va guanyar al Reus Deportiu per 1-4 al camp de Sarrià. Feliciteu la mare... i al Nàstic, tots dos ho necessiten.
La vida als hospitals sempre m’ha creat curiositat. És un món sense horaris. Et pot despertar a les 3:47 una infermera per posar-te un termòmetre o a les 5:23 perquè et prenguis una pastilla. Tema llums i nit funcionen com l’Strip de Las Vegas. I el tema del termòmetre i la pastilla... també és com a Las Vegas. Ara que parlo de la ciutat de pel·lícula, us explicaré una de bona que em va passar ahir a l’hospital de Reus, al qual jo anomeno l’aeroport del «Josep Prat». Parlava amb el meu amic J.R., que treballa allà, quan una dona que anava a urgències va trencar aigües a les escales. Va ser un moment de tensió. Tots dos vam córrer a auxiliar-la i la vam agafar per les aixelles en direcció a la maternitat. La dona va començar a cridar i va acabar a terra, cridant de dolor. El meu amic va córrer per aquell passadís de 200 metres cridant algun metge. Ara, llegiu a càmera lenta: Moisès, una dona a terra cridant i un passadís desert de 200 metres de llarg. Jo no sabia què fer!! Durant uns segons, la vida sencera del que havia de néixer em va passar per la ment. Afortunadament, un exèrcit de metges i infermeres van aparèixer per auxiliar la dona. Uf! Espero que, com a mínim, al nen li posin Moisès.