Benvolguda amiga

Avui l’he tornat a veure i en el precís moment que la meva mirada l’ha reconegut un corrent desbordat d’alegria i energia ha envaït fins a l’últim reducte del meu pensament.

No és la primera vegada que em passa i espero que no sigui l’última però en cada ocasió m’he meravellat de la capacitat d’empatia que tenen algunes persones. No les veiem potser en anys però en qualsevol retrobada sembla que fos ahir l’última vegada que vam parlar i ens falta temps per, amb total confiança i naturalitat, posar-nos al dia i explicar sense pudor què ha estat de les nostres vides en tot el temps que ha passat.

Ella té aquest do. L’alegria s’escapa pels seus llavis i sobretot pels seus ulls. Una mirada brillant, activa, optimista i tranquil·litzadora per qui la rep. Una mirada en la qual podries i voldries perdre’t perquè saps que arriba i il·lumina fins i tot el més fosc de la vida. Una mirada que t’anima a seguir per vençut que et sentis. Una mirada, en fi, que sap fer feliç a qui ella mira.

I no és que no tingui problemes, ni preocupacions, ni dolors tan intensos que difícilment serien suportables per a la majoria de nosaltres. La seva virtut és que els encara amb valentia i una rialla com a tot armament. Sí, en te prou amb això per plantar cara a qualsevol adversitat. I ho fa ara i demà, com ho ha fet sempre.

Contràriament al que deia Einstein, els minuts es fan quasi eterns quan estem junts perquè volem condensar en cada seixanta segons seixanta dies o més d’absència. Sense retrets per no dir-nos res en tant de temps i amb l’eufòria del retrobament. Ens prometem, també com sempre, que no tornarem a perdre’ns, que el contacte, ni que sigui amb les noves tecnologies, serà, sinó constant, almenys periòdic. I sabem també que no ho farem perquè el que realment ens omple és un diàleg de mirades amb el que quasi bé sense paraules ho sabem tot l’un de l’altre.

I somriem i ens sincerem i som capaços a l’hora de parlar de l’humà i del diví sense estranyar-nos de les complexes giragonses que fan totes les nostres converses, i aprofitem fins a l’últim segon, esgotant el temps perquè sabem que és un dels escassos regals gratuïts que ens dona la vida molt de tant en tant. I l’únic desig que tenim és que l’altre sigui feliç, que el futur li ofereixi un camí menys abrupte, que els entrebancs que puguin arribar siguin menys dificultosos que els obstacles passats. Li dic que cada trobada és un «chute d’alegria i confiança» i ella, fotent-se de la meva addicció a la nicotina (que ja no al tabac), em diu que haurien de fer un esprai amb la seva essència. Li dono la raó i li dic que les farmacèutiques ja triguen a inventar-lo.

I sí, ella és una d’aquestes persones precioses que l’atzar et porta quasi sense voler. Una persona que saps que malgrat que no la vegis, sempre et fa i et farà costat. Una persona que estimes i t’estima. Una persona, en fi, que fa bona la definició de la paraula que tot sovint malbaratem i devaluem com és la profunda i veritable amistat.