Ja sé que molts lectors no sabran qui eren els Chiripitifláuticos perquè, com l’objectivitat a la tele, fa molts anys que ja no hi són. Era un programa infantil que emetien per televisió als anys seixanta, quan els comandaments a distància no existien perquè no es podia canviar. O sigui, com funcionava el país, que les eleccions tampoc existien, perquè no es podia canviar. Doncs la política d’ara em recorda molt aquells programes en blanc i negre que vèiem mentre menjàvem les crispetes de llavors: el pa amb oli i sucre. Els protagonistes eren Locomotoro, un home que sabia mantenir l’equilibri molt bé sense caure –això li va copiar el Michael Jackson–. Després de ser actor còmic, va entrar a una porta giratòria i quan va sortir de dins la boira, com a Lluvia de Estrellas, es va convertir en constructor. També hi havia la Valentina, una noia amb unes ulleres que li havia regalat la Núria Ribó i que es descrivia com «dulce y fina como una sardina». No hi ha dubte, es tracta de Cayetana Álvarez. El Capitán Tan el veig una mica com el Borrell d’ara. Explicava els seus viatges al llarg i ample del món amb un salacot tipus guàrdia urbà dels anys cinquanta del segle passat i venia camions a un anunci de la marca Ebro. El Borrell ara ven motos. Veieu? Els germans Malasombra eren dos pistolers vestits de negre que la màgia televisiva convertia en els germans Buenasombra segons interessés. Aquests em recorden als polítics en general. Us ve a la ment el tío Aquiles? Un ancià amb barret tirolès que em recorda a Torra, perquè, com la Heidi, va treballar a Suïssa, però també perquè sovint «està a la muntanya».