Moisès, l'amic de Déu

Una de les pel·lícules que va marcar, al final dels anys cinquanta, la meva generació va ser Els Deu Manaments. Durava tres hores i mitja i presentava grans multituds, sobre les quals destacava el personatge de Moisès, encarnat per Charlton Heston, amb tota la seva grandiositat única.

Moisès, que va rebre de Déu el decàleg, és el protagonista principal de l’Èxode, segon llibre de la Bíblia després del Gènesi, i a ell em refereixo avui en aquesta sèrie de consideracions sobre la Bíblia, un llibre que dóna raó de la nostra fe.

Entre el segle XV i el XIII abans de Crist va viure aquest patriarca cridat per Déu a alliberar els hebreus de les mans del faraó d’Egipte i conduir-los, a través d’un èxode de quaranta anys pel desert, fins a la terra promesa.

És un personatge irrepetible i la seva vida és certament de pel·lícula, des de la seva supervivència quan, acabat de néixer, va ser decretada la mort dels fills barons dels hebreus, fins a la seva mort a la vista de la plana de Jericó que no va arribar a trepitjar. Però hi ha alguns trets en ell que poden inspirar la nostra conducta.

Moisès se sent responsable del seu poble sofrent que havia caigut sota l’esclavatge d’un «nou rei que no havia conegut Josep» (Ex 1,8). És una lliçó que hem d’aprendre: hem de sentir-nos interpel·lats pels que pateixen al nostre costat, sigui per injustícies, per una situació de pobresa, malaltia o soledat.

Un altre ensenyament mosaic: deixar-se guiar per Déu. És ell qui ha de marcar el full de ruta de la nostra vida. De la seva mà vindrà l’atenció a les nostres necessitats, com quan va proveir d’aliment el poble famolenc mitjançant el mannà, que cobria cada dia el terra com si fos una capa de rosada (cf. Ex 16,11-36). El mannà per a nosaltres és l’eucaristia, aliment espiritual per excel·lència.

Finalment, Moisés és també model de pregària. Després de l’episodi de l’esbarzer que crema, el seu tracte amb Déu, diu l’Èxode, és «com un home parla amb un altre» (33,11). Davant el Senyor es mostra humil i sincer, li parla amb respecte i una confiança que commou. En el verset 4,10 li objecta: «Jo no sé parlar. No n’he sabut mai […]. No em surten les paraules.» I en el verset 13 Moisès, espantat davant l’encàrrec que Déu li dóna, li diu: «T’ho suplico, Senyor, envia-hi algú altre.»

És una cosa que també ens pot succeir en la circumstància en què ens trobem: sentir que Déu ens crida i demanar-li: digueu-ho a un altre. Moisès parla a Déu amb una confiança d’amic, però se sotmet a la seva voluntat sabent que quan algú és elegit per a una missió, Déu li dóna les gràcies necessàries per exercir-la.