Els límits del poder

Pràcticament estem en plena discussió electoral de cara a la consulta a portar a terme a finals de mes, per tant, bo seria valorar el que realment ens juguem i quines seran les conseqüències del resultat de les votacions.

Segurament, des d’un punt de vista objectiu, tota consulta democràtica, ofereix a la ciutadania, poder fer els canvis necessaris en funció d’uns programes que es posen a debat i que, en tot cas, són refrendats o no en funció del suport via el vot de la gent.

Des d’un posicionament obert i sense aprofundir en el «discurs», és que depenem de com s’exerceixi el dret de sufragi, es poden donar una sèrie de conseqüències inapel·lables pel nostre conviure normal, ara bé, la realitat és ben diferent, i així, si aprofundim en el que és l’eina de poder més important, els pressupostos públics, ens adonarem que poques són les coses que es poden fer, doncs la gran majoria de partides pressupostàries venen condicionades i són pràcticament impossibles de modificar.

D’acord amb tot l’anterior, una cosa és el que ens poden «vendre» i una altra evident és que serà molt difícil modificar determinats punts, que «mani qui mani» quedaran inalterables. És cert que no és el mateix que manin uns o altres, però no ens oblidem d’aquesta realitat que esmento que, a més, té també altres connotacions com pot ser la «interdependència global» a tots els efectes, que fa que malgrat el que puguem acordar, els condicionants internacionals seran els que manaran.

Poc es parla dels «límits de poder», però és més evident que mai, que avui el món es troba intercondicionat per una dinàmica general que tot ho mesura. Baixant al punt dels exemples concrets, podem veure que determinades decisions en l’apartat dels «aranzels», preses als Estats Units, ens poden deixar fora dels mercats vitals per la nostra pervivència, o fins i tot, més a prop, la decisió d’alliberar els tipus d’interès pels organismes europeus, comportarà que els nostres pressupostos públics puguin entrar en un model de fallida amb connotacions socials insospitades. Per tant, és evident que el govern que surti de la propera confrontació electoral, podrà fer coses, una altra raó és que el que pugui endegar es trobarà condicionat per variables a les quals no podran deixar de fer cas i sotmetre’s a aquestes.

Podem pensar que el suport a uns o altres, comportarà canvis emblemàtics, però l’evidència posa de manifest que poca diferència té en la seva gestió diària, un govern a la dreta o a l’esquerra, malgrat les diferències ideològiques i els discursos que, en tot cas, després quedaran a les ordres d’una manera de fer universal, amb poques possibilitats de maniobra.

És cert que el tema identitari tindrà al llarg de l’enfrontament dialèctic en portes, un pes cabdal, però no oblidem, en tot cas, que serà necessari obtenir consensos per poder avançar, encara que la distància entre els arguments en polèmica puguin estar molt allunyats, per tant, inclús en aquest apartat seria necessari l’apropament per avançar, amb el que això suposarà per aquells que des del fanatisme hauran de baixar a una praxi ineludible per seguir treballant per un demà millor, que entenc és el que tots desitgem.

No vull dir que sigui igual donar el suport a uns o altres, el que dic és que malgrat els missatges en campanya electoral, la realitat posterior es veurà en funció d’una «globalització» que tot ho dictamina, on seran necessàries grans quantitats de «comprensió» per buscar que la societat es fonamenti en el que està d’acord per damunt de la mateixa discrepància, i és aquí on tots els líders, independentment guanyin o perdin, tindran una tasca a fer vital per reconduir el mateix enfrontament electoral, en funció d’un objectiu comú, de seguir avançant el més cohesionats que sigui possible, com garantia d’un futur, almenys, possible.