Diari Més

Creado:

Actualizado:

La denúncia s’ha convertit en una arma llancívola més d’aquesta guerra de desgast en què ens trobem, una arma que simbolitza la batalla desigual. Les denúncies de l’espanyolisme, provinguin d’un partit o directament d’algun organisme de l’Estat, són les que han portat a presó, a judici o a l’exili desenes, centenars, tal vegada milers de persones, des de casos com els d’Adrià i Tamara Carrasco als de tants batlles del país. Ciudadanos, en aplicació de la seva política d’atac sistemàtic, ha dut l’estratègia al paroxisme, perquè sap que com a amenaça funciona de primera: cada vegada que la punició s’aplica, en reforça l’eficàcia.

A l’altra trinxera, la denúncia representa la impotència del bàndol sobiranista. Cada vegada que sentim el president Torra, o qui sigui, anunciant que es querellarà contra aquest per insults o contra aquell altre per calúmnies, es fa difícil d’evitar un sentiment d’humiliació. Tal com va passar abans d’ahir amb Casado, el mecanisme unidireccional de la falsa justícia espanyola continua rutllant a la perfecció. Quan els tribunals que se suposa que haurien de ser neutrals són, simplement, un batalló més de l’exèrcit agressor, és evident que cal un canvi d’estratègia. Resignar-se a l’axioma que cal fer-ho perquè un dia qui ho jutjarà seran els tribunals europeus no em sembla que ens estigui ajudant gaire.

Denunciar és un dels quatre o cinc verbs que deriven del mot llatí nuntius, ‘emissari, anunciador’. En català aquest nunci aviat es va especialitzar en un àmbit, el vaticà (a Andorra també designa un conserge de l’administració pública). Però en realitat és, per definició, un element de neutralitat; no gosaria dir neutral, perquè òbviament el nunci treballa per a algun poder, i per tant es converteix en transmissor del missatge que aquest poder vol transmetre. Però sí que el seu càrrec li confereix una mena d’aureola que el situa, en certa manera, al marge. És per això que els esmentats partits o organismes poden simular tan alegrement, i sobretot tan impunement, una comèdia de presumpte funcionament normal de la justícia. Tothom sap que, si poguessin, els mateixos càrrecs electes de Ciudadanos, o de qualsevol dels altres dos partits ultradretans, tancarien el pany de la cel·la amb les seves mans, però els surt més a compte fingir una falsa normalitat democràtica, qui sap si preveient la possibilitat que algun dia una justícia veritable els demostri que fer de nunci i ser imparcial és tan factible (i tan democràtic) com que qui rebi el càstig sigui el culpable i no la víctima.

tracking