Proporcionalitat

El debat encara vigent sobre la proporcionalitat de la intervenció policial (és a dir, si els mastegots feien prou mal o encara n’haurien d’haver clavat més) m’ha fet descobrir una família Lego. Curteta però molt eixerida. Resulta que tots els descendents del llatí portio, portionis, que ja tenia aquest mateix significat en temps de Marc Antoni, s’han creat per acumulació. Per amuntegament de prefixos i sufixos sobre la matriu porció. Fixeu-vos-hi: proporcionar, desproporció, proporcionalitat… El súmmum el representa l’adverbi desproporcionadament, que porta incorporat un prefix de negació (des-), un altre per indicar «endavant» (pro-), un sufix de verbalitat (-ar), un d’adjectival (-ada) i finalment un d’adverbialitat (-ment). Total: cinc afixos sobre una mateixa base. Un veritable Lego filològic.

El més curiós del cas és que es tracta d’una família molt homogènia. La quinzena de membres que la componen, tots de quatre síl·labes cap amunt (l’adverbi esmentat és ni més ni menys que octosíl·lab, poca broma), havent-se format amb el mateix mètode, presenten un aspecte sorprenentment semblant. Tal vegada el menys conegut deu ser precisament el més curt, porcioner: «Persona que té dret a una porció en una distribució». I l’única excepció la constitueix un mot encara més insòlit, porciúncula («Porció molt petita»), creat a partir de l’afegitó d’aquest sufix tan rar.

No sé si de tot plegat en podem extreure cap lliçó. Amb ganes de trobar metàfores, certament, podríem suggerir que la insistència dels comandaments policials espanyols a destacar la proporcionalitat de les bastonades i la dels nostres a ressaltar-ne la desproporció ben bé podria representar aquest estira-i-arronsa de prefixos per davant i sufixos per darrere que, a còpia de fer créixer la porció que hi ha al mig, li acaben donant molta més rellevància de la que té. És clar que les metàfores no funcionen sempre. A aquesta, per arrodonir-la, caldria trobar-li un significat simbòlic al fet que sigui un mot com porció allò que entre tots estiren com un xiclet.

Una porció és, en la primera accepció del diccionari, una «part d’una cosa» i, alerta a la continuació, «separada o no del tot». I aquí és on la metàfora, tot d’un plegat, s’il·lumina: aquesta porció, doncs, no seria altra cosa que el poble català, que uns estiren cap aquí perquè no deixi de ser una part del tot i els altres cap allà perquè se’n desprengui. Ves per on, el miracle del sentit figurat se’ns ha desplegat davant del nas com per art d’encanteri.