Després de quatre jornades sense escriure tinc el cervell rovellat i, com els del PP, ja no recordo on estan les lletres. Ara que parlem de coses rovellades i lletres, aquests dies he anat a actes religiosos i he volgut ser respectuós i participar de tot el que sé a les misses. Però, m’he adonat que, com la versió del In the Ghetto del Príncipe Gitano, m’han canviat les lletres. Per què ara em perdo amb el Pare Nostre? Al nostre Senyor no li agradava la versió de quan feia catequesi? Acabo mirant de reüll com un ventilador quan tothom parla de les ofenses i jo dels deutes. Potser és un missatge del cel, perquè en tinc unes quantes... Així que em dedico a moure els llavis tot seriós cantant La Bicicleta de Shakira. Ningú se n’adona... sempre que no mirin el meu moviment de malucs, clar. També he anat a CaixaBank a demanar un crèdit i els he dit allò de què el Senyor és el meu pastor i res em pot faltar. Però no estaven per la feina.
Aprofito ara per saludar l’arquebisbe, que va tenir la deferència de dedicar-me un article fa uns dies. Gràcies, monsenyor Pujol. Ah! Que era al Moisès de la Bíblia? Bé, com que ja ho té per la mà: perdoni’m.
Li volia comentar un dubte que tinc. No sé si és del seu departament, si no és així, li reenvia al Sant Pare. Ell ho sap tot, no per ser l’enviat de Déu, sinó perquè és argentí. Per què en algunes esglésies només has de dir la frase de torn, però a d’altres l’has de cantar? Qui decideix aquestes coses? Em podria contestar amb un article: «Es gracia que espera alcanzar de su recto proceder. Dios le guarde muchos años». Veieu, això encara no ho han canviat!