Senzill com fer un ou ferrat

Milers de turistes arribaran enguany al port mitjançant els creuers. I ara què? La Unió d’Empresaris dels Voltants del Mercat, com sia que l’última dècada les van passar prou magres, amb els ulls oberts com a taronges, demanen que el Trenet Turístic els porti a la plaça Corsini. L’Ajuntament, que ja ho estudiarà. Es podria resumir en una dita: «Demà m’afaitaràs, que avui no tinc el ral». Fora tot un encert, mira que en seria de senzill, un ganxo prou atractiu. Però haurien de tapar-los els ulls als turistes en fer-los transitar amunt per Apodaca, Unió o bé qualsevol dels carrers de l’Illa Corsini, que exhibeixen una majoria de portes tancades i persianes avall del petit comerç, com quasi tota la part baixa. O sia, l’espai comercial menys idoni.

De fet aquest és un exemple de l’acció municipal vers el petit comerç. El pròxim mes de juny es compliran tres anys d’un teòric projecte municipal: L’illa Corsini. Quina capacitat de seduir! L’any passat es va fer una sola reunió dedicada només a parametritzar la data del projecte: 2019. On és? Ni promesa electoral. Ja hi som a mig gas, parsimònia inclosa i cocció lenta. Farem salat? L’esperança diu que no, però l’estat d’ànim apunta que les coses triguen molt a fer-se.

Davant l’estancament de fets, el nostre alcalde va capbussar-se entusiasmat amb Ikea per a Tarragona. Però, alentit l’expedient, la companyia, convertida en un malson, trobar-se en un context incert i va rutllar cap a Girona. Va quedar res de tot allò. Com bussejant sense escafandre, Ballesteros va advertir públicament, torpedinant-la, impulsiu: «No hi compraré més!» –fent paral·lelisme, jo no he comprat mai a les Gavarres. Però s’encén el pilot vermell. Ballesteros tenia cosit el vestit a mida i calia aprofitar-lo abans de l’estiu. Precisava trobar un estímul revivificant d’au Fènix per a la «modernització comercial» i aparegueren Bogaris i Ten Brinke. Escollida aquesta darrera, perquè generaria un volum de negoci més gran? Intent de fer veure que seria un èxit comercial? Per a qui? Senzill con fer un ou ferrat, això pinta una nova Gavarres. Si fessin una carta als Reis, els botiguers la demanarien? Nou cas palmari de decadència per al petit comerç de la ciutat.

Sembla que s’està produint un fenomen: Ara toca, amb feliç despreocupació, imitar els EUA, on tenen l’hàbit de fer les compres als afores de les ciutats mitjanes. Potser són figues d’un altre paner, però, podria passar, tornant als vestits a mida i als hàbits americans, com amb la moda dels pantalons texans? Proveu d’esguardar qualsevol zona de vianants: un 95% d’homes menors de 60 anys els vesteixen, i les dones deu ni do. Disculpeu aquest impuls de modalitat. És només la meva visió, és clar.

Retornant al moll de l’os dels nostres botiguers, la regidora de Comerç de l’Ajuntament va dir el mes passat: «Treballem en el Pla Estratègic del Comerç». Això em tranquil·litzà. Però cap on voldran ferla virar? I afegia, prou engrescada: «L’alcalde vol que vagi en la llista, compta amb mi i així m’ho ha dit». Ara per ara és impossible de saber –és només la meva opinió, és clar– perquè al cap d’uns dies confirmava en una compareixença publica, que no formaria part de la candidatura, però convençuda que finalitzava els quatre anys de legislatura situada al capdamunt de la piràmide de l’èxit. I feia saber a la premsa que es mostrava satisfeta «per obrir el Mercat, el trasllat dels Marxants i el Carrilló». Sembla estrany i preocupant que consideri el seu vaixell insígnia obrir un Mercat (per a mi tan costós i amb un doble estendard: excessius deu anys d’obres i causa de desfeta i tancament de comerços). No la conec, ni desitjo que quedi en entredit la seva capacitat, potser li han establert normes. Considerada treballadora i valenta, malgrat no pertànyer al PSC ni participar en l’endosfera del partit, sembla haver hagut d’acabar escopetejant-se un tret al peu. És només la meva opinió, és clar.

I ara gatzarejant una miqueta, gràcies al meu olfacte afinat imaginaré un curt conte final: per arribar al desenllaç de la legislatura, un alcalde que no s’atrevia a descartar del tot les seves possibilitats, no sabia com explicar el que no havia fet i li calia més temps per seguir-ho fent. Cavil·lós, decidí que posaria a l’espai actualment més idoni de la ciutat la cirereta del pastís que faria fluir els vots de tot arreu: un mecanisme sota el rellotge del Mercat, que, a imitació allunyada d’un carilló, farà sonar un pasdoble bufacanyes trompeter alhora que volten figuretes del seguici. S’acaba el conte. I que li va respondre l’espill? «Doncs prova de llegir algun capítol del Manual de supervivència del President Sánchez.