La guineu i la rosa

Hi ha llibres que t’arriben a l’ànima, d’aquells que en acabar voldries oblidar-los completament per poder tornar-los a llegir per primera vegada.

Per Setmana Santa, per casualitat vaig veure El petit príncep a casa i vaig decidir rellegir-lo. Total té tan poques planes que en un tres i no res l’acabes. El que vaig oblidar és que jo ja no soc un devora llibres i que ara prefereixo degustar-los per gaudir-los més profundament. I... que voleu, em va tornar a enamorar.

La senzillesa de les frases i situacions que descriu el fa quasi naïf i en canvi compte tanta profunditat com hi vulguis trobar, des de l’inici perquè «totes les persones grans han començat essent nens. (Però n’hi ha poques que se’n recordin)».

Definicions exactes de la incomprensió de la infantesa amb els dibuixos de la boa i l’elefant, o de l’edat adulta en la qual descriu perfectament la inutilitat de tantes i tantes coses i comportaments que ens semblen cabdals quan en realitat són banals i intranscendents si no ridícules.

Ens demostra també que perseguim quimeres que ens semblen bàsiques per a la nostra realització i en canvi no veiem l’imprescindible de la nostra vida perquè només sabem mirar amb la vista i no amb el cor ignorant que «l’essencial és invisible als ulls». I no, no és un llibre d’autoajuda malgrat que moltes de les seves frases siguin profanades en tants pins com podeu imaginar (i no em refereixo als autors d’aquestes propostes de dubtós gust sinó a aquells que creuen que la saviesa és això, una frase impactant i ja està).

Tampoc és un llibre infantil, que també, sinó un llibre apte per a tots els públics i totes les edats perquè hi conté algunes certeses que tant ens poden servir als 10 com al cap de 110 anys.

No he trobat una definició més aproximada de l’amor que la del nen a la seva rosa, perquè es «és el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important».

Ni la de l’amistat amb la guineu que no té altre secret que el d’anar creant lligams, ni el de la mort com a viatge inevitable, o el de la pèrdua sempre tan trista fins que amb el temps comprens que totes les estrelles del cel riuen per tu perquè no saps a quina estrella ha anat el ser perdut.

Doncs el que us deia, en acabar de tornar a llegir El petit príncep, que em va portar molt més temps del que pensava (de fet crec que encara l’estic rellegint en la meva memòria) vaig decidir regalar-lo per Sant Jordi a aquelles persones que tinc en més estima. A banda del concebut agraïment, la meva benvolguda amiga que sempre ha estat molt més sàvia que jo, em va dir que més que un llibre (l’havia llegit fins i tot en francès) li havia regalat una lliçó de vida.

I vaig entendre que la complexa senzillesa de l’obra de Saint-Exupéry és exactament això tres paraules per condensar tot quan d’important té la vida perquè només amb el cor veiem el que realment és transcendent per seguir caminant.