Diari Més

Creado:

Actualizado:

De ben segur que els historiadors, d’ací 50-60 anys, repassaran aquest període amb la mateixa confusió i desassossec que avui llegim d’un període similar als primers vint anys del segle XX, el segle passat. Una bona part de les dificultats de comprendre se l’emportaran les coincidències cronològiques de dues convocatòries electorals i el judici totalment polítics als dirigents del govern català i d’organitzacions culturals independentistes pels fets de la tardor de 2017.

El reguitzell d’irregularitats jurídiques, la més notòria el manteniment en presó preventiva quasi dos anys dels acusats, seran difícils d’explicar i, encara més d’entendre. Les acusacions a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart no s’aguanten per enlloc. Les dels membres del Govern de la Generalitat tampoc, quan fins al possible delicte de malbaratament de diners públics no s’ha pogut provar, desmentit com va ser pel mateix ministre d’Hisenda de l’època. Només la persecució política il·lícita ho justifica.

La coincidència amb les convocatòries electorals, primer a les Corts de l’Estat espanyol i després les municipals i als representants a la Unió Europea, amb la presentació de candidatures d’uns quants dels acusats al judici, ha complicat el conflicte de legalitats entre representants electes del poble i les autoritats judicials. Aquestes, incapaces de reconèixer les irregularitats del judici, es resisteixen a enquibir les realitats a l’ordenament sense que es trenqui tot el procés. Per acabar-lo d’adobar, la Junta Electoral Central, un organisme d’estranya composició com recordàvem des d’aquestes pàgines ara fa un mes, art i part del constituït Tribunal Suprem que presideix el judici als polítics, ha decidit prendre part i interfereix barroerament en la legitimació dels candidats que es presenten a les eleccions.

Sobre tot això planeja la fosca ombra dels poders reals de l’Estat: institucions i els dels diners, al límit, «al borde de un ataque de nervios» com les dones d’Almodóvar, per què han perdut les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, entre altres coses. El rei que encara no s’ha penedit de l’esbroncada que ens va atiar el 3 d’octubre, en mala hora; la llotja del Bernabéu amb el president Pérez al cap, que no acaben de pair que el seu equip no guanyi res; l’alt funcionariat, espantats de què es descobreixi que són una colla d’inútils mantinguts i que ara la llei diu que han de fitxar; l’IBEX35 que igual no són més que 34 i no volen pagar impostos; els líders dels partits de la dreta llepant-se les ferides d’una contesa electoral fallida... Ho tenen malament.

Les eleccions que falten ho faran tot encara més divertit. El judici però, del que es diu que és una farsa, el que és realment és un despropòsit jurídic i ètic. El seu fora declarar-lo nul, alliberar als empresonats i replantejar si aquest Tribunal suprem està en condicions de jutjar res, després de l’escàndol de les hipoteques i les irregularitats dels nomenaments.

Igual així els historiadors arribaran a entendre alguna cosa el dia de demà.

tracking