L'estalvi no es negoci

El món canviant que tot ho condiciona, posa de manifest que una de les referències més importants, només fa uns anys, ha deixat de perviure en funció d’una realitat nova que supera qualsevol previsió, així “l’estalvi” que en el seu moment constituïa una referència obligada i que era, inclús, qüestió de formació per la gent més jove, ha deixat de sobreviure com a tal, i avui podem comprovar com “la capacitat de desar per demà” ha estat superada per una immediatesa del dia a dia, sense atenuants de cap mena.

És evident que en l’evidència pràctica de l’econòmica, l’estalvi com a tal, no és negoci ni per les entitats financeres, ni sembla ser, per les mateixes institucions públiques, que en cap cas parlen o discuteixen d’un assumpte que en el seu moment era referència obligada a tots els nivells.

No tinc cap dubte que la nova estratègia bancària de deixar-nos sense l’atenció al públic, obligant-nos a només mantenir relacions cordials amb els «caixers automàtics» és la primera fase d’una dinàmica que farà desaparèixer el contacte personal, en tant en quan, el mateix ja no és negoci, i per tant, el que pertoca és eliminar aquells llocs de treball que permetien fidelitzar molta gent, especialment d’edat més avançada, amb la seva entitat de crèdit, però on la rendibilitat avui és pràcticament inexistent.

Segurament existiran arguments estratègics per consolidar la nova manera de fer, però el que és evident és que l’opció en execució no solament allunya la gent normal del món financer, sinó que a més els obliga a uns «nous costums» difícils d’assumir i que modifiquen el que ha estat normal fins ara.

Per altra banda, un cop ratificada la realitat exposada, quina serà la nova dinàmica i què suposarà per una ciutadania, que es veu cada cop més en precari davant la manca de previsió, avui orfe d’allò que es considerava com un fet desitjable.

L’evidència objectiva que amb l’arribada de la darrera crisi, «els estalvis dels avis» van servir per minorar les conseqüències perverses que la negativitat comportava, ja no es podran tornar a fer servir, d’acord amb la seva inexistència, si com es preveu entrem novament en una situació econòmica complicada, on serà difícil sobreviure sense aquell suport d’estalvi.

Es diu que la societat xinesa, malgrat els règims polítics de torn, és la que més estalvia, i segurament aquesta és una de les raons que avui, per damunt de qualsevol qüestió ideològica, sigui una de les primeres potències mundials, per tant, el panorama que tenim no hauria de consolidar-se a tots els efectes, si realment encara volem tenir possibilitats de reconduir una situació que no té un final feliç, com podem comprovar.

En definitiva, el model social «de viure al dia», és una opció que pot tenir els seus defensors, sustentats amb arguments econòmics de tota mena, però el que és evident és que la renúncia a l’opció que referim, només és preludi d’una greu problemàtica que comportarà que una part important de la nostra societat es vegi abocada a problemes de supervivència insospitats.

Ja sé que la remuneració que es paga pel que s’estalvia és molt propera a zero, però això no hauria de ser excusa per argumentar, des del seny, alternatives en positiu a un fet que si no es corregeix, comportarà negativitat a l’engròs.