Un poeta entre bites

Qui més qui menys tothom haurà patit l’excés de zel de l’autocorrector, ja sigui en WhatsApp, ja sigui en e-mail. No voldria que se’m mal interpretés perquè la considero una eina prodigiosa i realment útil la gran majoria de vegades però de tant en tant sembla adquirir vida pròpia i ens pot posar en més d’un embolic o deixar la nostra reputació ortogràfica a l’alçada de P3.

Certament sempre ens dona la possibilitat de triar però perquè enganyar-nos, WhatsApp és una comunicació d’immediatesa i rarament ens preocupem de si hi ha alguna lletra de més o algun error a l’hora de teclejar les paraules. I clar, així ens va. Sense anar més lluny, amb la família tenim un grup anomenat «la família troupe» i el follet amagat en els smartphones es queda tan ample i ho rebateja com «la família trompeta», i no estaria malament si fóssim descendents de Louis Armstrong, però de debò que no és el cas.

I ja he parlat de les males passades quan es posa a corregir faltes d’ortografia i les v i les b sembla que t’hagin tocat en una tómbola. Per no dir quan es posa a rebatejar i a l’àvia que carinyosament li diem Ava no se li acudeix res més que anomenar-la Fava.

Quants disgustos que ens ha costat fer-li entendre que no és una manca de respecte sinó que les ciències avancen que és una barbaritat per barbaritats que cometin.

Es clar que no és res comparat amb la conversa que vaig trobar per Google entre dues amigues argentines. Es veu que una d’elles no es trobava bé i li deia a l’altra:

«Hoy tengo sopita para comer»

«Oh, que bien», li contesten

«Pero es que no me gusta», diu la primera i de cop i volta rep com a tota resposta «Pues no comas soputa».

M’agradaria veure la cara d’estupefacció de la malalta que a més d’indisposada era brutalment insultada per la seva millor amiga. Ja li podia dir l’altre que havia estat el corrector i que en lloc de «soputa» volia dir «sopita», però el mal ja estava fet, Val a dir que no vaig trobar res a Internet per saber com havia acabat, si és que havia acabat, aquella meravellosa relació d’amistat.

Fent investigacions de camp vaig veure que el català tampoc se’n salva i en posar, ara sí voluntàriament «soputa», ho deixava en «diputat» i la maquineta es quedava tan ample. No voldria investigar massa sobre el que pensa el follet de l’autocorrector de la política però..., segur que és un error sense mala intenció.

Un altre exemple el trobes si poses per exemple que tal i tal són «una parella sui generis». Se’t converteix immediatament en «una parella duo generós» que, si és el cas, ja està bé, però si són d’aquells que quan somnien que prenen un cafè es desperten per no haver de pagar ja em diràs quina gràcia fa.

En fi, són els perills de deixar l’escriptura a màquines que aspiren a controlar el món i el primer que fan per menjar-nos la moral és idiotitzar-nos. Això sí, de vegades et sorprenen amb un vessant poètic que mai els hi haguessis atribuït. Va ser el cas, l’altre dia quan estava conversant o whatsapejant amb la meva benvolguda amiga, quan de sobte em diu que què volia dir amb el de «llop de llum blanca». Vaig mirar el mòbil i efectivament allà estaven aquelles estranyes i boniques paraules de significat ocult però tant entendridor com suggeridor.

Li vaig dir (mentint és clar) que trobava que la definia bé a ella i li va encantar. Mentrestant, jo anava intentant recordar que és el que volia haver escrit, però la veritat ni fava (ara sí). El que hagués estat més normal era dir alguna cosa semblant a «una bona nit i que descansis», però que d’aquí hagués passat a «llop de llum blanca», era i segueix sent inimaginable i inexplicable.

L’endemà em vaig sincerar per telèfon (no volia més malentesos), que el nou renom que tant li havia agradat no havia estat cosa meva sinó dels déus dels bites. Encara li va fer més gràcia i em va dir que ara a més de benvolguda amiga li havia de dir llop de llum blanca mentre tornava a esclatar en un atac de riure sense poder articular més paraules. Jo, volent posar una mica de seriositat al moment li deia que si cada nou renom que li trobés l’havia d’anar afegint, al final no tindria temps per dir res més que tots els càrrecs i títols que li havia atorgat i hauríem de començar a parlar el dia abans, però res, ella riure que riuràs a l’altra banda de l’aparell telefònic fins que vaig haver de penjar. Potser sí que al final l’hauré de tornar a reportar.