El contenidor

El protagonisme central del fet culinari el tenen els plats que arriben a taula. Però és evident que cal obrir el camp visual. Des del moment de plantar la tomaquera o collir el bolet, fins al de recollir els residus que tot plegat genera.

Ara sembla que toca posar el focus en els envasos que ho embolcallen tot. I especialment en els plàstics que, pel que sembla, els xinesos s’han cansat de cremar a casa seva per quatre rals, empudegant la seva atmosfera. Enmig d’aquesta ofensiva dels conservacionistes alguns hem recordat, per exemple, que al segle XI ja havíem descobert feia temps, que podíem conservar l’aigua –i de retruc, fresca- en un atuell de fang cuit i dos «pitorros» que vàrem batejar amb el nom de càntir. Que solia tenir uns quinze anys de vida mitjana al porxo o a la cuina del mas i que després de cinquanta anys d’enterrar-ne les restes, ja havia tornat a la terra d’on l’havíem fet sortir.

Uns anys més tard, vàrem descobrir que les ampolles de vidre podien fer la mateixa funció de guardar líquids. Amb l’avantatge que, un cop buides, podien ser rentades i tornades a utilitzar més o menys indefinidament. Encara que avui, prudents, recomanem no superar les 60 reutilitzacions.

Però sense saber com, aquells invents que funcionaven i funcionen tan bé (fins i tot el vidre, un cop «vell», es pot fondre i tornar a modelar) van ser substituïts, a meitat del segle passat, pel avui omnipresent plàstic que, a part de no ser reutilitzable amb garanties, tarda uns 700 anys en tornar a fondre’s amb la natura que l’envolta quan el descartem. Decididament, hem fet el negoci d’en Robert i les cabres.

Alguns estareu pensant que fujo d’estudis. No és cert. Està bé parlar de plats a les reflexions gastronòmiques però, de tant en tant, cal parlar de les olles, que els estofats no es fan sols. Per això penso que mai està de més el consell d’emprar a la cuina el vidre, la terrissa o el paper. Recuperant pràctiques antigues d’experiència contrastada. Millorables? Sens dubte. Substituïbles? Començo a tenir els meus dubtes. I seriosos.