La democratització del disseny

El disseny juga un paper important a les nostres vides i moltes vegades, aquest fet, ens passa desapercebut. Tecnologia, cotxes, moda no són aliens al disseny com la llar no ho és a l’arquitectura. Des del seu habitatge fins al raspall de dents es dissenyen, i aquests a la vegada, formen part i milloren el seu dia a dia. Fins fa poc, era comú pensar que l’arquitectura i el disseny sol estaven a l’abast d’uns pocs privilegiats però això, que en altres moments era cert, està canviant. Si el raspall de dents o la casa estan ben dissenyats i el seu preu/cost és raonable estaríem dins dels paràmetres que defineixen la democratització. Avui dia, gràcies a la tecnologia, hi ha multitud d’eines (software) a l’abast de tots. Però el bon disseny, intrínsec també, no s’aconsegueix només amb fent anar les eines perquè estaríem deixant de costat la complexitat del procés de disseny, a més de no tenir en compte, entre altres coses, que aquest es nodreix de condicionants que a l’amateur li poden passar desapercebuts o senzillament no sàpiga com treballar-los. Es a dir, si vol estalviar temps i diners cridi a un bon professional.

Un dels reptes que es plantegen, d’aquesta democratització que proporciona la tecnologia, és la re-definició dels límits d’algunes professions creatives. Tanta tecnologia, de vegades, fàcil d’emprar i que compleix algunes de les funcions que teníem tradicionalment, en el meu cas, en els despatxos d’arquitectura, ha propiciat que avui dia que, per exemple, una esquadra i un cartabó o un paralex siguin gairebé unes relíquies. Certament l’arquitectura ha d’estar permanentment en un procés de revisió si vol servir a una societat que és canviant, i això també donarà lloc a l’oportunitat.

Per a mi el més rellevant en tot això és la dimensió humana d’aquesta democratització, que puguem parlar de disseny per a tots. És molt important el vincle que s’estableix entre l’arquitectura que construïm i el destinatari final, l’arquitectura a diferència d’alguns dissenys no és d’un sol ús. El vincle que de vegades és emocional, es treballa en els processos participatius, si parlem d’espai públic, ja que contribueixen al fet que la ciutadania s’impliqui i identifiqui en la millora dels seus barris i ciutats. La democràcia en l’arquitectura va de crear llocs per a la convivència. És millor així en l’espai públic i és millor així també quan dissenyem una llar, una sala d’exposicions o una cafeteria.

Als arquitectes tradicionalment ens ha interessat el disseny de mobiliari. Hi ha nombrosos dissenys de cadires, per exemple, d’arquitectes (Willian Morris, Charles Mackintosh, Frank Lloyd Wright, Marcel Breuer, Le Corbusier, Arne Jacobsen i molts altres).

I la veritat és que, si parlem de mobiliari, és gairebé impossible eludir el fenomen Ikea, ja són una icona cultural! Parlem de mobles en milions de llars repartides per tot el món.

Personalment em sembla una bona opció per a moblar la casa, els dissenys estan cuidats, encara que el recorregut per la botiga sigui insofrible, sobretot un dissabte a la tarda i els preus siguin econòmics a costa també de rebaixar la qualitat dels materials. La fórmula, d’èxit, molt innovadora en els 90 que és quan va arribar a Espanya, ja se’ns fa pesada, després d’una quinzena d’anys, a la majoria.

Segurament el fenomen Ikea tingui mes a veure amb la globalització que amb la sostenibilitat encara que ara estiguin obrint espais més petits (900 m2 enfront dels 25.000 m2 d’abans) en el centre urbà d’algunes ciutats. Tot sigui per connectar amb els hàbits actuals de la gent.