Mai m’ha fet perdre la son la família Reial. Bé, excepte una vegada que vaig festejar amb una noia que vivia al carrer Reial i els sogres no m’estimaven. Es veu que el sou d’un «periodistet» no aixecava tantes passions com el dels de la Zarzuela. Quan sortia amb aquella xicota no dormia, feia el mateix que el Juan Carlos: preocupar-me pels ciutadans del meu poble, en especial per un petit ciutadà que porto entre les dues butxaques del pantaló. Ara que hi penso... crec que ell també. De jove m’interessaven més els cubates que la història... i així em va, que fins fa poc em pensava que podríem tenir una república amb rei.
Sempre em va caure bé el «campetxano» -ai ai els de Normalització Lingüística-. Reconeixeu que fins que han arribat «temps calents» era un paio que us queia simpàtic. No era com aquella velleta que va en carrossa per Londres. Bromista, fumador, anava en moto, feia bromes a les cambreres de Mallorca, navegava amb el «Bribón» i petonejava l’Ángel Nieto quan guanyava mundials. Tot en ordre. També li agradaven els toros, la caça major i la «caça» menor. Tot en desordre. Per cert, no confongueu matar elefants amb relegar el Trapero a Catalunya, tot i que les dues coses són caça major.
Juan Carlos es retira de l’activitat pública. No sé què farem ara. Jo crec que la seva retirada comportarà una crisi a escala europea... i potser mundial, perquè a la Renfe de l’Aràbia Saudita també és molt estimat. A hores d’ara segur que ja s’ha despertat aquell lector que diu que falto al respecte a tothom. Estimat lector: ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar.