Carta Dominical
De Pelegrinatge a Lourdes
Arquebisbe de Tarragona
Benvolguts diocesans, aquests dies estem de ple en el pelegrinatge a Lourdes organitzat, com cada any, per l’Hospitalitat Diocesana de la Mare de Déu de Lourdes. A Tarragona, l’Hospitalitat va ser creada l’any 1973 per l’arquebisbe Josep Pont i Gol. Per tant, enguany es tracta del 47è pelegrinatge.
Precisament tornant del 8è pelegrinatge diocesà, en una conversa a la ràdio, el Dr. Pont i Gol va parlar afectuosament i amb abundància del seu cor del que significava per a ell l’Hospitalitat i el sentit del pelegrinatge. «A Lourdes» —afirmava l’arquebisbe Josep— «s’hi pot anar per diferents motius: des d’un simple turisme encuriosit, fins a un romiatge auster i ple de sentit eclesial. De totes maneres, d’entrada, jo diria que anar a Lourdes fins i tot només per curiositat, és sempre cosa bona. El fet de Lourdes, per la seva magnitud, per la seva ja més que centenària història, per la seva internacionalitat, i per l’ambient que, es vulgui o no es vulgui, s’hi respira, normalment sempre ha de fer bé.
Cal dir que l’Hospitalitat la formen un bon grup de persones amb ganes de servir i acompanyar els nostres malalts i posar en pràctica el que la Mare de Déu va demanar a Bernardeta, que no és altra cosa que l’Evangeli de les Benaurances. Cada any, l’Hospitalitat es posa en camí. És, al capdavall, el camí de la fe en Jesucrist, on Maria, la seva Mare, ens hi acompanya. Ella sempre ens porta cap al seu fill Jesús, i ens diu, com va dir-ho a Canà de Galilea: «Feu tot el que ell us digui» (Joan 2,5). I el que Jesús ens diu és que ens posem a l’escola de les benaurances, a l’escola del servei i de la generositat. Tan sols així farem un tast de felicitat autèntica, aquella que el món no pot donar, però que porta a la joia de l’Evangeli que res ni ningú ens podrà prendre.
Acompanyar en la fragilitat ens posa veritablement a l’escola de Jesús. La malaltia com a experiència posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat. La malaltia ens acara realment davant el que és la vida, i ens posa al davant les veritables preguntes sobre el sentit que té viure en aquest món, així com també ens acara davant les preguntes últimes i definitives de la nostra existència. Avui moltes persones viuen la malaltia i el sofriment en una «frustració existencial», una frustració provinent del contrast entre el que esperem de la vida i el que ella realment ens dona. La nostra esperança en la vida es troba artificialment inflada pel mite modern del benestar, del tenir i del posseir. D’aquí que la frustració esdevingui més dolorosa. Anar a Lourdes esdevé, per tant, una dosi de realisme. Acompanyar a Lourdes els malalts ens fa canviar el «verb» dels nostres anhels i desitjos: Paulatinament, imperceptiblement, anem passant de conjugar el «tenir» i el «posseir» al «ser» i al «donar». Lourdes ens humanitza, ens fa ser persones veritables, ens invita a ser cristians autèntics, ens posa a l’escola de Jesús. Per això, com deia l’arquebisbe Josep, Lourdes sempre ens fa bé.