Malversació

A còpia de sentir parlar del delicte de malversació, hem incorporat al terme al nostre repertori personal (com a mínim al dels mots que comprenem, encara que no diguem mai en veu alta, que per cert són moltíssims més dels que us imaginaríeu), i ja no ens estranyem ni gota quan sentim dir que tal polític o tal altre ha estat condemanat per «malversar fons de» vés a saber quina procedència. Però si ara féssim aquella prova del cotó que ens agrada de fer per saber quina relació tenim amb les paraules, la de preguntar-nos d’on ve, quedaríem força descol·locats. Perquè és veritat que hi reconeixem els dos elements d’un compost, aquí: mal, un adverbi que en funcions de prefix és molt i molt prolífic (malaguanyat, malbaratar, maldiença, malfiar-se) i el verb versar, que també som capaços d’identificar. Què vol dir versar? Doncs parlar d’alguna cosa, tractar sobre algun assumpte, oi? «La novel·la versa sobre els problemes d’adaptació d’un emigrant», podríem arribar a posar com a exemple, encara que per dins reconeguéssim que és un mot que no solem fer servir, perquè és un poc massa enfilat.

Fins aquí bé. Però el problema és que la suma d’aquests dos significats no ens dona res de coherent: «tractar de/sobre (alguna cosa)» però fer-ho malament… què vol dir exactament? Sobretot quan sabem perfectament que malversar és un delicte relacionat amb diners («Desprendre il·lícitament fons d’altri que hom té a càrrec seu»). Per desgràcia, ni tan sols el diccionari etimològic ens ajuda gaire, més enllà de situar la paraula dins la família de vessar, un verb amb una quantitat sorprenent de derivats.

Per aclarir alguna cosa hem de recórrer a les llengües veïnes. I és en aquest moment que una, concretament la francesa, ens ve a socórrer. Malverser seria l’adaptació en francès de la locució llatina male versari, «comportar-se malament», influenciada més tard per un ús concret de verser, el d’abocar, aportar. Així, traduït a una imatge visible, malverser designaria el fet d’abocar bens o diners a un lloc o causa equivocats, independentment de la voluntat de fer-ho (que en l’àmbit de la política se suposa que sempre hi és). I el català hauria agafat aquest malverser directament en el sentit modern, que malauradament ha adquirit un protagonisme que no hauria de tenir. Un mot fantasma per a un delicte que no ho és tant.