Pactes

Teòricament no hauria de ser així, però el fet que de cop i volta ens hàgim trobat amb la polèmica dels pactes (entre JxC i Esquerra) té un regustet d’autonomisme molt desagradable. Pactar era un dels mots tòtem del peixalcovisme pujolià.

Segons com t’ho miris, o com t’ho vulguis mirar, la resurrecció del pactisme és molt reveladora, perquè el mot prové ni més ni menys que de pau. La qual cosa aparentment seria bona (se suposa que la pau és un noble objectiu al qual hauria d’aspirar tot home polític), si no fos que un dels seus derivats és pacífic. I aquí la cosa ja comença a trontollar. Pacífic és un dels adjectius que tota la vida hem sentit aplicar al catalanisme, i per extensió al poble català. Som tan pacífics, ens vantem, que a les nostres manifestacions no es trenca ni una paperera: una frase esdevinguda lletania. Però en realitat som pacífics perquè no podem ser altra cosa, perquè no podem ser violents com els pobles conqueridors: al llarg de la història totes les nacions que s’han expandit han estat violentes, ja sigui decapitant indis com els espanyols o imposant la llei del mercat com els americans. Nosaltres hem perdut sempre: quan no ens han decapitat ens han imposat la llei. Per això no queda més remei que ser pacífics. Ens en vantem perquè hem fet de la necessitat virtut, però és evident que aquesta característica no ens ha donat gaire bons resultats, fins ara.

La branqueta de pacte és curteta, però significativa. Ha donat dos substantius tan sucosos com pactisme, és a dir, la idea del pacte com a ideologia política (la resignació pujoliana, vaja) i pactista (ídem). Però també n’ha sorgit un altre que, al meu entendre, encara és més revelador: pactejar. Un verb perfectament inútil, rotundament prescindible. Per què serveix pactejar? Els diccionaris el remeten a pactar com a forma secundària, i el mateix Alcover, prolix com ell sol, amb prou feines en dona un exemple. La majoria dels verbs que tenen un doble acabat en -ejar és perquè aquest hi afegeix algun matís: bombar/bombejar, voltar/voltejar, urpar/urpejar… Però aquest no. Pactejar és sinònim absolut de pactar, i per tant completament innecessari. Un verb que ningú ha vist ni sentit mai. I tanmateix, ves per on, se m’acut que potser li ha arribat el moment. El catalanisme polític, espantat per l’abisme que ha vist obrir-se-li a davant, troba en el pacteig la supervivència. Pactejar per anar fent la viu-viu, per allargassar l’agonia uns quants anys més, uns quantes legislatures més, una vida més.