Romanitat i maternitat eclesials

Benvolguts diocesans, fa quinze dies, en l’escaiença de la solemnitat dels apòstols sant Pere i sant Pau, vaig tenir el privilegi de ser a Roma i de poder concelebrar l’eucaristia amb el papa Francesc, amb motiu de la benedicció del pal·li. Juntament amb molts altres bisbes i amb el grup de pelegrins i familiars que m’acompanyaven, vaig viure de primera mà la romanitat i la maternitat de l’Església, que ha inspirat la carta dominical que avui us adreço.

El Símbol dels Apòstols, musicat admirablement per Mn. Romeu, conté, en la seva versió catalana, el terme «romana» aplicat a l’Església: «[Crec en] la santa mare Església, catòlica, apostòlica, romana». El text llatí diu simplement: «Sanctam, catholicam et apostolicam.» Però la recepció catalana va eixamplar notablement la fórmula tot emulant consuetuds que ja trobem en el cristianisme nord-africà del segle V, i va sorgir un enunciat de gran riquesa i profunditat que ha configurat allò que tantes vegades s’ha subratllat com a «romanitat» de la nostra Església: Església de pelegrinatges a la ciutat de Pere i de Pau, de butlles papals, de projectes missioners posats sota el papat, d’adhesió a la seu apostòlica. Aquesta és la tradició catalana, que coincideix amb els més de mil anys d’història del nostre país. N’hi ha prou de visitar els arxius catedralicis o de rellegir el beat i gran Ramon Llull.

Però, la romanitat, ¿és sols una relíquia del passat? Voldria reprendre l’expressió del Credo cantat popular: «la santa mare Església». Abans de tot, quan parlem de romanitat, parlem d’una Església que és mare, és a dir, d’una Església que s’entén i es presenta maternalment, que ha engendrat en la fe molts fills i filles, els nodreix amb la Paraula i els sagraments, els instrueix amb l’ensenyament apostòlic i, en la persona de Pere, és fonament d’unió en la fe i l’amor de tota la «comunitat de germans estesa arreu del món» (1Pe 5,9). Va ser sant Joan XXIII qui va escriure l’encíclica Mater et magistra, ‘Mare i mestra’ (maig de 1961), un any abans d’iniciar-se del Concili Vaticà II, en la qual la maternitat de l’Església ja s’expressava des de la primera paraula del document. El mateix ha escrit i dit repetidament el nostre papa Francesc, sobretot a la seva exhortació Evangelii gaudium. Tant sant Joan XXIII com el papa Francesc han volgut subratllar amb amorosa intensitat la naturalesa d’una Església que vol ser mare de tots els creients en Jesucrist i ferment d’unitat de la nissaga humana. Aquesta és l’Església que va entrar en Concili l’octubre de l’any 1962, guiada per l’Esperit Sant, i que continua fent camí en ple segle XXI.

L’anada a Roma de fa uns dies ha constituït una ocasió especial per a manifestar la nostra adhesió al papa Francesc pel seu coratge i per la seva clarividència, pel seu mestratge i pel seu guiatge de pastor universal a qui ha estat confiat el ramat de Jesucrist. Cal agrair les paraules i els gestos del Sant Pare, que «tradueixen» dia rere dia la maternitat de l’Església i assenyalen camins concrets de realització de l’Evangeli de Jesús.