Mirem de no quedar-nos quiets

Heus aquí la qüestió, fa gairebé dos mesos que tenim nou alcalde i novençà equip de govern. Sembla que estaran pensant: ara hem d’innovar, mirem de no quedar-nos quiets, o bé queda molt per fer. La majoria dels ciutadans confiem que s’ha acabat el temps de les renúncies i esperem que aquests nois il·luminats assumeixin teixir amb entusiasme les seves ofrenes de fer-nos viure el procés per a la venidora Tarragona. Després de l’asfixiant grisor, volem tastar rebel·lia cívica i el nou model de renovació urbana. No obstant reconec que mancarà un punt de paciència, caldrà atorgar-los un préstec de temps. Aixecar l’estructura nova sense que res trontolli requereix lluitar contra l’acumulació volumètrica de trigança municipal.

És el meu punt feble aprofitar l’oportunitat d’esbrinar el passat antic confrontant-lo amb la situació municipal actual. Com ara, quin l’objectiu final de tot aquest nou procés, és el restabliment de la ciutat. La nostra història em fa eixugar una llàgrima en ser traslladat a l’any 716, quan els àrabs van posar-nos un setge que conduí a la fi de Tarragona com a ciutat. Tot el camp va ser un enrenou continu d’atacs i contraatacs, amb el trist resultat final per a la ciutat: concloure despoblada i erma durant 400 anys. Passat el tràngol, al·leluia! L’any 1116 arribaren Ramon Berenguer III i el Bisbe Oleguer. Però la cosa té entrebancs. Apa, cap a la sala d’espera, decidiren que abans de repoblar Tarragona calia assegurar les fronteres i reconquerir Tortosa i Lleida amb l’ajut d’Alfons d’Aragó i el permís del Papa. Per no allargar-me, faig una gambada històrica de prop de cinquanta anys per estalviar-vos llegir vassallatges, polítiques, enfrontaments de comtes i arquebisbes, convenis, querelles, heretatges, inclòs l’assassinat del darrer arquebisbe Hug de Cervelló. Arribat l’any 1171, ara sí, tot va quedar en mans del comte de Barcelona i el nou arquebisbe de Tarragona Guillem de Torroja, que venia d’imposar a tots els pescadors del litoral, des de Barcelona fins a Tamarit l’augment perpetu del delme en un quinze per cent de les seves captures. L’arquebisbe Torroja fou altament religiós, com Déu mana, però tan patriòtic que a Barcelona va fondre vasos sagrats i joies litúrgiques d’or per a encunyar monedes destinades al sufragi de les conquestes de Tortosa, Lleida i Fraga. També eminent polític, en arribar a Tarragona aconseguí un acord amb el Rei, segons el qual, com a reputat copríncep proindivís, a més gaudiria de l’administració de justícia. És clar que la repoblació de la ciutat i el territori, amb la renovació d’aquella buidor ciutadana no permetia reposar ni una estona abans que als nous ciutadans els arribés l’olor del llimoner i el romaní o el peix que esdevenia de la barca. L’arquebisbe Torroja, senyor de la ciutat, ho feia més o menys així: als nobles i cavallers els argumentava, et dono aquest feu, hauràs d’aixecar un castell en el terme o una casa i em pagaràs les primícies, així et podràs tenir per vassall de l’església tarragonina. Al poble els atorgava feina o una minsa porció de terra i estris de treball, condicionat al pagament d’una part de l´oli, pa, la carn o del que sigui al seu generós senyor.

Ahir, recordant aquell arquebisbe, senyor total de la ciutat, vaig escampar la boira pel Passeig Torroja. Abstret, per un moment imaginava que l’arquebisbe quedaria trist i angoixat en saber que el seu passeig quedava fora de muralla. Però no hem durà gaire la confusió, va produir-me un efecte inesperat assabentar-me que la via no era dedicada a la seva eminència. Ni a Joan Torroja i Monlleó, eminent catedràtic de geografia i història. Tampoc a l’Eduard Torroja i Caballé, matemàtic, membre de la Real Academia de Cièncias Exactas y Físicas. Finalment, va ser rotund, l’honorat amb el passeig es Antoni Torroja i Miret (Tarragona, 1888 – Barcelona 1974) matemàtic i enginyer de Camins Canals i Ports, que fou Rector de la Universitat de Barcelona. A contracor, també vaig imaginar-me aquest mestrívol personatge, hereu de la gran nissaga Torroja, eclesiàstica i de vàlua científica, l´impacte que rebria en caminar per allí, percebent que el seu Passeig no ho és, més aviat sembla un tram de carretera amb línia contínua i proveït d’una sola dificultosa voravia a un costat.

Volatilitzat el temps de record històric. Amb el pas dels segles hem arribat a la Tarragona actual. Cal dir que possiblement sembla que he estat pixant fora de test comparant l’abast transcendental d’aquella costosa situació repobladora de l’any 1172, amb el que volen dibuixar-hi aquí, al segle vint-i-un, el nou alcalde i l’equip de govern. Al cap i a la fi he volgut no-res més que dir-los que la tasca indubtablement serà criticada, però més senzilla. Batlle Ricomà, pot sortir-se’n, l’escenari és obert, us recomano a tots que la vostra interpretació sigui substancialment generosa, atreviu-vos a bellugar els punts emblemàtics amb equilibris prudents, captant l’esperit dels tarragonins amb més aproximació al diàleg, per encertar quina utilitat podrien tenir els vostres actes per a ells. Així, ben combinats els ingredients i amb sort, és possible assolir el gir que precisa la ciutat.