Aquàtics 'dreams'

Aquest cap de setmana la troupe familiar volia anar a un parc aquàtic, ja sabeu aquestes instal·lacions en les quals per divertir-te i remullar-te pots menjar-te una paella sense problemes perquè la digestió la faràs amb escreix mentre esperes pacientment (o no) a la cua.

Naturalment els hi vaig dir que no comptessin amb mi donat que l’última experiència, ja fa més de trenta anys, quasi ens costa la vida a la meva amant i a mi. Com la curiositat deu ser cosa de la genètica tothom volia saber que és el que havia passat. Per tal que m’esborressin de la llista del cap de setmana –i de qualsevol altra activitat similar que em volguessin plantejar– els hi vaig explicar la dramàtica jornada viscuda en la darrera dècada del segle passat.

Va ser un dia d’agost quan vam decidir d’anar-hi. La cosa ja no va començar bé. Per allò d’impressionar vaig pujar al tobogan més alt amb múltiples giragonses i que es venia com la mare de tots els tobogans. Ja em veieu a mi a dalt de tot amb un somriure més que forçat per allò d’impressionar a la meva parella. I cap avall que aniràs. Només començar ja vaig veure que anaven mal dades. A un costat, allà lluuuuny, veia l’aparcament, a l’altre el vuit infinit, i jo vinga anar d’una banda a l’altre a punt de sortir disparat a cada instant. Només sé que una veueta m’anava dient «Mira tu quina manera més estúpida de morir». Que voleu, ja em veia esclafat sobre el capó d’algun cotxe mentre pensava la cara d’estupefacció i d’emprenyament que faria l’amo del vehicle quan el trobes en estat de sinistre total per culpa d’un cos caigut del cel.

La verge protectora dels qui fan bestieses va fer hores extres per mantenir-me a l’interior del maleït tobogan perquè pocs segons després i moltes vides més tard vaig arribar a la piscina final, això sí, intentant posar la millor cara possible. No ho devia aconseguir massa perquè la meva companya va començar a esclatar en el primer atac de riure del dia i em deia que feia cara de venir del país dels morts. Amb un posat d’autosuficiència li vaig dir que no n’hi havia per tant amb aquella atracció i que no valia la pena repetir.

El que no sabia era que el pitjor encara estava per venir. Vam decidir fer cua a un d’aquests tobogans que permet la baixada d’unes deu persones a la vegada i en paral·lel que és llençant a cop de xiulet del socorrista. Allò no semblava tenir ni cap dificultat ni cap perill. Ai que equivocat que estava! Als cinc metres de baixada, com si el plàstic de l’atracció i el meu banyador fossin dues perfectes de velcro em vaig quedar clavat. És clar els altres nou ja eren a baix i jo allà dalt sense moure’m ni un centímetre. Immediatament el socorrista va començar a fer anar el xiulet com un boig mentre em feia senyals perquè baixés. Què més volia jo! Igual es creia que estava fent el numeret per que m’agradava. El vigilant de baix, a peu de piscina, també anava cridant-me que fes el favor d’acabar de baixar, que la cua s’anava incrementant i que hi havia més gent que volia gaudir de l’atracció. Jo ja li deia que feia el possible mentre mirava d’impulsar-me amb peus, mans i cops de cul a veure si aconseguia avançar. Res, clavat com un clau mentre cada cop més gent anava mirant que passava.

Entre el sol, el xiulet d’un, els crits de l’altre ordenant-me que deixés d’interrompre l’atracció i la vergonya que sentia, em sabia més vermell que qualsevol guiri imprudent que no es posa protecció solar en el seu primer dia de platja. Hores després (així m’ho semblava per molt que la meva amiga em digués que no va arribar a un minut) no sé ben bé com em vaig trobar finalment a la piscina d’arribada. M’haguera volgut ofegar allà mateix per no haver de sentir clavar-se al meu orgull, com brutals ganivetades, tantes mirades dels milers i milers d’espectadors que hi havia estan esperant la conclusió del meu número involuntari. Només els hi faltava aplaudir per acabar d’arrodonir el ridícul més espantós. Quan finalment vaig treure el cap de l’aigua vaig veure a la meva companya amb unes rialles tan impressionants que la feien posar encara més vermella que jo. Riu que riuràs no podia parar. Això sí, els altres, molt educats ells, només mostraven un somriure que era el preludi de l’atac de riure que iniciarien tant punt m’allunyés una mica. Ara penso que la gran sort d’aquell dia va ser l’absència de mòbils, si no avui seria trending tòpic arreu de l’univers internetaire.

Quan vaig d’acabar d’explicar la meva història a la família, demostrant que estava més que justificat el no anar a qualsevol instal·lació que tingués les paraules parc i aquàtic en el seu nom, em van dir que no veien on era el perill que deia haver passat.

Pobrets ignorants, es veu que l’hi va semblar poc que la meva amiga quasi morís d’un atac de riure i que jo quasi la palmès de vergonya.