Conflicte entre germans

Benvolguts diocesans, sovint es fa esment dels tres grans patriarques de l’Antic Testament —Abraham, Isaac i Jacob— com a exemples d’homes de fe i d’esperança en Déu. Es poden considerar com els pares de milions de fidels de les tres grans religions monoteistes: el cristianisme, el judaisme i l’islam. Tanmateix, aquests personatges, tot i que expressaren una gran confiança en Déu, no sempre van ser uns models a imitar des del punt de vista ètic.

Ara bé, tot canvia quan ens fixem en Josep, fill de Jacob. Es tracta d’un personatge magnífic, digne de figurar en les pàgines de la millor literatura universal. No és gens estrany que literats i pensadors com Thomas Mann i Sigmund Freud es fixessin en la vida i el comportament d’aquest noi jueu. El relat de Josep planteja un tema que reiteradament apareix en les narracions bíbliques i en les mateixes històries humanes: Es tracta de l’enfrontament entre germans. Josep desperta l’enveja dels seus germans perquè «s’adonaven que el seu pare el preferia a tots ells; per això el detestaven i no eren capaços de parlar-li amigablement» (Gn 37,4). L’odi dels seus germans arriba fins a l’extrem de voler matar-lo. Rubèn el volia salvar i va demanar que es desfessin d’ell tirant-lo a una cisterna buida, però sense arribar a matar-lo. Aleshores, un altre germà, Judà, en veure passar una caravana d’ismaelites, el va vendre per vint peces de plata als mercaders, que se’l van endur a Egipte.

El relat de la vida de Josep és com una radiografia de la interioritat humana amb totes les seves ambivalències i contradiccions. Amor i odi, tendresa i violència, enveja i apreci, gelosia i estimació... poden cohabitar en el si del cor humà generant una gran inestabilitat emocional i maneres d’actuar poc congruents.

Arribat a Egipte, Josep treballa al servei d’un home poderós, anomenat Putifar. Josep, que era un jove atractiu, viurà allí les provocacions de la seva dona, que, en no correspondre-li Josep, l’acusarà falsament i, com que no es pot defensar, serà empresonat (Gn 39). La mentida és l’eina que possibilita aquest abús. L’innocent és presentat com el culpable.

A ningú no se li escapa que la història de Josep manifesta nombrosos paral·lelismes amb la vida mateixa de Jesús de Natzaret. Tots dos són traïts, venuts i empresonats. Però a ningú no se li escapa que aquesta història manifesta també nombrosos paral·lelismes amb històries reals més properes o llunyanes, o que simplement ens trobem en els diaris.

La història de Josep és una història exemplar que ens alliçona a tots. Ens proposa la netedat i mansuetud del cor. Ens assenyala els viaranys tortuosos de la vida humana, tot invitant-nos a la mirada correcta i justa en les relacions entre les persones. En definitiva, ens convida a l’alerta, a la vigilància, a estar atents davant els afers i les coses caduques d’aquest món, no fos cas que caiguéssim en els seus paranys i acabessin «afeixugant el nostre cor» (Lc 21,34), tot oblidant-nos de posar els nostres ulls en els valors últims.