Catalunya també es desertitza (i molt més ràpid del que crèiem)

Qui ho havia de dir, però Tarragona també es desertitza i les dades que tenim damunt la taula són més que preocupants. Alguns ja fa temps que advertim sobre això, sobretot des de l’Oficina d’informació mediterrània de Medi Ambient, Cultura i Desenvolupament Sostenible (MIO-ECSDE), una federació d’ONG de la Mediterrània de la qual Mare Terra en forma part des de fa més de deu anys.

Qui escriu aquestes ratlles és el representant de l’Estat espanyol al comitè executiu de MIO i puc donar fe que l’escalfament global, l’erosió i la desertització preocupa especialment als països de la Mediterrània, uns dels més vulnerables a aquest fenomen que l’acció de l’home ha accelerat i continua accelerant sense aturador.

Fins ara, sabíem que a Espanya, la zona més amenaçada per la desertització era Andalusia, per la seva proximitat amb l’Àfrica, però les dades de l’Inventari Nacional de l’Erosió evidencien que Catalunya lidera el rànquing de pèrdua de sòl per culpa de l’erosió, amb una pèrdua de 23,67 milions de tones de sòl a l’any de mitjana, una mica per davant d’Andalusia, que en registra 23,17.

Les dades que usa l’inventari són força precises i tenen en compte la superfície no erosionable (l’artificial i l’aquàtica) i el nivell d’erosió.

Barcelona té un problema greu, amb una mitjana de 34 milions de tones per any. A la distància, segueix Tarragona amb una pèrdua de 23 milions de tones anuals i després, Girona (21,70) i Lleida (18,64).

Val a dir que un 95% de la superfície de Tarragona (598.894,05 hectàrees) és erosionable i d’aquestes, un 42,05% presenta un estat molt greu (264.971,14 hectàrees).

Si creuem dades amb altres registres, trobem que el Pla contra la desertificació qualifica de «tolerable» una pèrdua de sòl de 12 tones per hectàrea i any. Dit d’una altra manera, a Tarragona pràcticament doblem la xifra considerada com a llindar acceptable.

Si anem a les causes d’origen humà, hem de destacar sobretot la sobreexplotació dels recursos i l’abús de ciment, urbanització i infraestructures. Factors contra els quals es pot i s’ha d’actuar.

La diagnosi està més que feta i ja a l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de l’ONU hi ha un compromís ferm en «protegir i restablir l’ús sostenible d’ecosistemes terrestres, gestionar els boscos, lluitar contra la desertificació; aturar i invertir la degradació de les terres».

No obstant això, a la Unió Europea no hi ha cap acció global ni cos normatiu per lluitar contra la desertització, més enllà de punts genèrics dins d’altres programes.

Així ho evidencia l’auditoria del Tribunal de Comptes europeu titulada «La lluita contra la desertificació a la UE: una amenaça creixent contra la qual s’ha d’actuar amb més força». D’aquest informe en destaco l’error de considerar que la degradació de les terres és un fenomen local perquè les partícules del sòl es mouen. L’erosió, les tempestes de pols; la contaminació química tenen un impacte que supera les fronteres.

Així ho anem alertant des del MIO des de fa molt de temps enrere i continuarem advertint-ho des de Mare Terra Fundació Mediterrània abans no sigui massa tard.