Animals per domesticar

En pocs dies hem conegut les notícies del robatori de dos ponis a Reus i de 7 gossos a Alforja. Per sort els dos petits cavalls ja han estat recuperats per la Guàrdia Urbana. I segur que s’han produït altres casos que els propietaris per una raó o altra no han denunciat públicament.

Els animals domèstics acostumen a ser també de companyia. És a dir, la persona o família que els adquireix, manté i estima hi busca beneficis emocionals, no pas econòmics o alimentaris. Tenen un cavall o un gos, no una gallina ponedora. Per desgràcia hi ha gent que això no ho entén ni ho respecta. Són els animals per domesticar que per fer negoci, per revenja, o senzillament per tocar allò que no sona, violenten la vida de les mascotes i la dels seus propietaris.

L’ésser humà és tossut de mena i alguns especialment obtusos. Va començar a domesticar animals l’any 9000 a. de C., durant l’anomenada revolució neolítica, i alguns encara no ho han acabat d’entendre. Són animals troglodites ancorats a les respectives coves. Fa 31 anys, la Fundació Affinity va popularitzar la campanya d’«Ell mai ho faria. No l’abandonis» per lluitar contra la imatge de bestioles deixades al carrer pels seus «amos» farts de les obligacions que comporten o perquè als seus fills els havia passat per alt la fal·lera de tenir una mascota. Podríem parlar de responsabilitat i de convivència.

La responsabilitat per entendre que un animal domèstic no és una joguina sinó un ésser viu sensible. I la convivència en els espais públics entre els qui volen animals de companyia i els qui no senten aquesta necessitat. És reprovable robar un animal domèstic És un delicte. Però també és censurable no complir amb les obligacions de tenir-los. No embrutar els carrers amb tifes i pixarades criminals, educar les bestioles per no emprenyar innecessàriament als veïns.

Afortunadament la majoria dels propietaris dels animals domèstics tenen el cap i el cor ben moblats de la mateixa manera que la majoria de les persones respecten les coses dels altres. No roben res. Que es tracti de situacions excepcionals no treu de l’obligació de mantenir-nos alerta per defensar sensatament els espais privats i també els públics. Podríem parlar de la neteja dels carrers i del mobiliari urbà que paguem entre tots.

Si volem els pobles i les ciutats netes, no les embrutem. Més senzill, impossible. Eudald Carbonell i Robert Sala, prolífics i polifacètics investigadors de l’Institut català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, van publicar l’any 2001 el llibre Encara no som humans. Propostes d’humanització per al tercer mil·lenni. Llegiu-lo. Qui diu humanitzar, diu domesticar.