El cor té raons que la ment no sap explicar

Parlar de sentiments a vegades és complicat. Les sensacions, els records, no ajuden a poder ser objectiu però si es tracta de sentiments personals d’apreciar i estima, han de tenir-se en compte, encara que moltes vegades aquest el cor té raons que la ment no sap explicar. La convivència sempre, i en tots els àmbits, és l’inici d’una relació personal, que en alguns cops no ha estat el fruit positiu que es podria esperar i en altes casos ha estat positiva, deixant al marge els perjudicis ideològics que en aquest cas ens ocupa. És per això que, des de la distància política, des del record i amb respecte pel temps compartit i la cordialitat rebuda, tenint en compte una visió diferent de la Catalunya que volen, però des de la convivència i perquè no, la coincidència de totes aquelles qüestions que en aquells temps ens unien pel que fa a les realitats de les necessitats dels catalans, en temes com salut, infraestructures, polítiques socials, economia, etc. Fan que en allò que fa referència, torno a reiterar als sentiments personals, pena, que algunes d’aquestes persones amb les quals vaig conviure amb el passat, vaig el paraigua del Parlament de Catalunya, estiguin avui a la presó.

No vull entrar en la valoració legal de les seves actuacions, que a escala personal considero no van ser encertades dintre d’un Estat de Dret com és el nostre, fruit d’una democràtica consolidada, que li correspon als mateixos tribunals judicials. Simplement vull remarcar que vaig mantenir amb aquestes persones una molt bona relació personal, sempre des de la distància política. En l’àmbit personal vull fer palès que m’agradaria que les coses haguessin anat d’una altra manera, que no ens haguéssim mogut de debatre sobre diferents models per Catalunya, però sempre des de la legalitat, que el nostre futur implica tornar a ser el motor d’Espanya.

Vull tenir un record, doncs, per aquells amb els quals vaig conviure durant una etapa important de recuperació democràtica i desenvolupament econòmic i social Catalunya i amb els qui vam treballar, des del respecte i convivint plenament, a favor de tots i cadascú dels catalans i ciutadans de Catalunya, perquè és molt més el que ens uneix al que ens separa.

A més a més, s’ha de reconèixer l’exercici, el dur exercici, que van dur a terme ficant-se a disposició de la justícia, sense ficar cap resistència i fent-se responsables dels seus actes, defensant, davant la justícia, les seves actuacions i creences polítiques. Actitud molt contra a la d’aquells que van apostar per fugir a l’estranger, volent emmirallar-se, en un símil polític inexplicable com ser el president de la Generalitat, Josep Tarradelles, qui va haver de marxar a l’exili en un entorn polític tremendament diferent de l’actual. Ell era un exiliat polític, els polítics catalans a Brussel·les no ho són pas.

Soc conscient que aquesta reflexió, feta per un català que també se sent orgullós de ser espanyol i que, a més a més, no té cap dubte de definir-se de centredreta, no pot deixar indiferent a alguns dels meus o a alguns d’aquells que no creuen en el mateix que crec jo. Només pretenia posar paraules a un sentiment.