Un debat pendent

Cada cop és més evident la lluita política, on determinades opcions, a dreta i esquerra, mantenen estratègies comunes per conquerir davant una situació de descontrol i de pessimisme general, aprofitar-se per tenir uns suports electorals «impossibles» només fa uns anys. Certament, l’aparició de partits que prometen el que és impossible, on el dubte respecte al seu compliment és evident, ocupen un espai polític que, agradi o no, comporta una necessària atenció a l’hora de fer valoracions objectives, especialment pel que fa al futur i la seva possible consolidació en una societat cada cop més farta d’una classe dirigent clàssica que no té respostes pràctiques per donar a la ciutadania, i que es queda exclusivament en bones intencions o retòriques repetitives sense cap resultat.

La «voladura descontrolada» que a vegades s’ha posat de manifest, com única alternativa per sortir de l’espai on som instal·lats, no pot acceptar-se des de cap opció si no volem caure amb una inseguretat que tot ho condiciona i on els únics guanyadors seran els de sempre.

L’opció de «passar temps» i no discutir en profunditat dels temes que demanen solucions, és una estratègia massa repetida, és a dir, l’important sembla que és l’anècdota per no parlar de les qüestions vitals que marcaran un demà al que s’ha d’accedir en funció de mínimes estratègies, si no es vol caure en el descontrol com raó evident.

Segurament el que també succeeix és que aquesta opció per obviar l’important és perquè no es tenen alternatives al respecte o les mateixes comporten «costos» inassumibles pels que encara decideixen, però l’evidència es que «l’ocurrència puntual» és qui ocupa el debat sense aprofundir, en cap cas, en les raons i conseqüències de tot això.

És evident que sembla una «utopia» que quelcom amb capacitat d’influència sigui capaç de centrar una discussió a fons, exemples de desacord evident com la recentment celebrada trobada de dignataris a Biarritz, on no ha estat possible un acord de mínims en temes tan fonamentals pel món, com la qüestió nuclear o determinats temes mediambientals, és una mostra més que les expectatives són molt reduïdes a l’hora de plantejar esperances.

Fins i tot si baixem a la mateixa política local, on és més important discutir de la formació acadèmica de determinats càrrecs i les seves exigències, deixant de costat una feina per veure les necessitats culturals des d’una visió que conquerís el màxim consens.

En definitiva, podem seguir pel camí on som ubicats i esperar que tot es recondueixi, i que finalment les perspectives de negativitat en portes, queden com una fal·làcia i, per tant, tot torni a ser positiu; malgrat tot, no oblidem el que fa a la globalització, aparcada quan convé, que si no procurem controlar, ens portarà per endavant sense cap mirament, per molt que els discursos puntuals encara diguin el contrari.

Ja sé que tot és relatiu i el que esmento no afectaria a tots per igual, però no oblidem que quan els problemes són a la «porta de casa», no distingeixen qui està dins, per molt que puguem pensar el contrari.

Esperem que finalment es pugui buscar la via per resoldre els temes candents, i que això sigui fruit del diàleg i del màxim consens com principi bàsic. Ajornar el debat dels temes importants no hauria de ser una estratègia per ningú, encara que d’entrada pugui donar suports electorals.