Diari Més

Creado:

Actualizado:

La companyia Endesa i una bona colla de municipis catalans –36 de la demarcació de Tarragona– estan enfrontats per la pretensió de la primera que els segons assumeixen el 50 per cent del deute acumulat per persones que pateixen pobresa energètica.

És un eufemisme benevolent que realment significa que no tenen prou recursos econòmics. Malviuen i no poden pagar ni la llum. I el bony no és menor. Unes 25 mil persones han deixat de pagar 21 milions d’euros durant els últims quatre anys. I ara els dirigents de l’elèctrica diuen als consistoris que es rasquin la butxaca i posin damunt la taula la meitat d’aquesta quantitat el que suposaria desemborsar 10,5 milions.

La jugada de l’empresa ha provocat el rebuig municipal que parla de la pressió inacceptable i d’una amenaça velada de tallar a llum a partir de l’1 d’octubre. La majoria de consistoris ja tenen prou dificultats econòmiques per atendre les creixents necessitats generals de les ciutats i dels seus veïns sense desequilibrar els comptes per a claudicar davant el repte que els planteja l’empresa sobre una qüestió mal resolta. Ja fa massa anys que les empreses elèctriques i les administracions públiques –ajuntaments, Generalitat i Estat– mantenen un pols per trobar un acord satisfactori que doni resposta a una crua realitat social. Unes defensen legítimament els interessos dels seus accionistes i els altres els drets democràtics inalienables dels ciutadans. I costa d’entendre que companyies que desenvolupen accions del que s’anomena responsabilitat social corporativa no hagin trobat la clau de tomb conjuntament amb els polítics per tallar una sangonera que a uns els provoca cost d’imatge –empresaris i representants públics– i als «morosos» un patiment innecessari. El que s’ha acordat i legislat fins al moment al respecte és insuficient. No voldria creure que les empreses estan jugant a «fer llum de gas» als clients i a les administracions. A fer-los ballar el cap i fer-los dubtar de les seves reivindicacions. Els cinèfils recordaran la magnífica pel·lícula Llum de gas dirigida per George Cukor l’any 1944 amb Ingrid Bergman, Charles Boyer i Josep Cotten com a principals protagonistes. Una obra mestra que recrea com es pot arribar a destruir la percepció de la realitat que té una persona amb sorolls estranys i llums que s’encenen i s’apaguen misteriosament.

La pobresa en general i la pobresa energètica en particular no són un guió cinematogràfic si no una crua realitat que cal entomar amb sensibilitat, valentia i responsabilitat. La pel·lícula d’una vida digna comença quan s’obren les llums de la sala, no quan s’apaguen.

tracking