Una persona molt important

Sovint no som conscients que podríem seure al costat d’un gran personatge, una d’aquelles figures que canvien la història en el seu àmbit d’actuació, que modifiquen els paràmetres i deixen sempre una petja inesborrable per allà on passen. I, si no en som conscients, és perquè aquells grans personatges –els de debò– mai no es fan acompanyar d’un rebombori ostentós, d’un estrèpit en les formes. Arriben serenament a la teva taula, seuen al teu costat i esperen les paraules sense cap urgència, sense cap intenció d’atrafegar-se ningú amb la mateixa saviesa –que, d’altra banda, saben compartir, no pas imposar-la o reservar-la– i, quan arriba el moment, s’aixequen i s’acomiaden amb aquella cordialitat serena, gairebé natural i te’n queda sempre alguna cosa (per exemple una frase) que t’acompanya fins a casa, s’adorm en tu.

Jo vaig seure a la mateixa taula que l’Àngels Ollé quan ella ja gaudia d’una obra que faria caure d’esquena a qualsevol. De fet, els que hi érem, esperàvem amb avidesa que comencés a enraonar perquè n’hauríem tingut prou de sentir-la, tant se val del tema que fos. I tanmateix, malgrat l’admiració callada que li professàvem, tampoc aleshores preníem consciència de la seva autèntica grandesa. Els ulls petits rere les ulleres, la veu de fil i cotó, la humilitat del gest. Res en ella permetia un tractament excessiu. Aquella tarda va parlar –ves– de l’adaptació dels contes clàssics, de Perrault i la caputxeta, de les diferències ínfimes però infinites entre unes versions i les altres i de la importància que cada un d’aquells canvis generava en el text sencer. I encara hi penso.

Una persona que li era molt propera em deia que la gran diferència entre l’Àngels i la resta –ell mateix, reconeixia– havia estat sempre la seva capacitat de capgirar una mancança en quelcom nou i poderós. En lloc de donar-hi voltes, de preocupar-se’n, de fer-ne un inconvenient, ella s’arromangava fins a sortir-se’n. L’exemple és evident. Quan comença a donar classes s’adona que no hi ha materials en català però no s’hi conforma, sinó que decideix crear-los. Quan arriba a la ciutat –perquè ella és la mena de reusencs que neixen on els dóna la gana– descobreix que no hi ha cap escola que treballi des del punt de vista de renovació pedagògica en què ella creia. No s’arronsa, ans al contrari, s’acompanya de les persones adequades per crear-ne una de nova. I així amb tot. Si no hi és, fem-ho. En plural, és clar.

Més enllà del llegat immens que ens deixa i que tots coneixem, ens queda sobretot aquest element seu transformador fet de compromís i fermesa, d’un esperit positiu incansable, d’un estil que aglutina i integra, compartit, arrelat. Sense enrenou, però amb tota la fermesa. No tinc cap dubte que la cultura, l’educació i la llengua que estimo són avui molt millors gràcies a l’Àngels Ollé. Prenguem consciència, doncs, tots els que l’hem coneguda, que hem estat a la voreta d’una VIP. Certament, una persona molt important.