El pregoner, un valor a l'alça

Un programa de les festes de qualsevol barri de Tarragona ens mostra la curiosa evolució que ha tingut la figura del pregoner. Antigament, solien ser polítics que donaven el seu pregó i allà acabava la seva pena i la seva glòria. Molts veïns ni tan sols sabien qui era. La seva funció era donar pas a les festes i ja. Una figura gairebé de tràmit que surtia- o no- com de pas al programa. Els crèdits i ja.

Avui, però, aquesta figura ha cobrat una especial rellevància i en el programa, se li dedica una pàgina sencera com si fos una autoritat més. Tampoc són ja polítics, sinó persones del mateix barri o del teixit associatiu i sí que són conegudes pels veïns, gràcies a la tasca que fan. Són pregoners molt més implicats perquè saben del que parlen i connecten amb el barri perquè o formen part d’ell o es fan estimar. Són, per tant, pregoners més aplaudits perquè, sobretot, tenen alguna cosa a dir.

En aquesta època nostra en què el digital ja s’ha barrejat amb l’analògic, també veiem com en cada pregó, les xarxes socials s’inunden amb la ¿humil? figura del pregoner. Ara bé, també veiem un fenomen curiós, el de les formacions polítiques que el senten més o menys seu. De vegades, perquè efectivament és militant o simpatitzant, altres, perquè a alguns, els agradaria que ho fos; altres perquè simplement hi ha afinitats personals. Ara sembla que els partits competeixin entre ells a veure qui suma més pregons en l’òrbita de la seva formació.

Quan els toca aquest honor, fan pinya a primera línia de claca. Així, només es veu gent d’un partit determinat, però escassament de la resta. Si el pregoner és de l’esfera X, tots són X i es veu alguna I, alguna Z solta... però si és d’Y, tots són Y. Si més no, el que veiem últimament.

En qualsevol cas, ser pregoner de les festes és tot un honor i és una alegria que es distingeixi a persones anònimes fora d’aquest dia que batallen a favor del seu barri i de la seva ciutat. Crec que cal reivindicar la tasca callada, esforçada i més que valuosa d’aquests líders socials que, a poc a poc, ajuden a transformar la societat. També d’empresaris, esportistes o ciutadans que miren pel seu barri.

Tristament, alguns d’aquests impagables veïns ja han mort i tampoc arriba el reconeixement promès en forma de dedicar-li algun carrer de la ciutat i perpetuar així el seu record i bon fer. És el cas de Jaume Artero, un dels fundadors de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, organisme del qual va ser vicepresident diversos anys i al qual va aportar dedicació i compromís o al dirigent veïnal diumenge Bahillo, a la ciutat veïna de Reus. Des d’aquí, torno a demanar que no es retardi el que molts han promès, però que no veiem que, de moment, es compleixi.

Tarragona ja respira Santa Tecla i el cèlebre Eduard Boada pregonarà les festes des del balcó consistorial, tot i que confio que l’any que ve, ja sigui a peu de plaça. També hem vist la supressió del carro de les autoritats per Sant Magí i aplaudeixo aquests passos d’acostament. Un bé donat seria estendre’l també a l’agenda de l’equip de govern i que posés els líders socials i veïnals abans que als poders fàctics d’aquesta ciutat.