Objectiu número 1: enterrar l'odi, recuperar el consens

«Mira, és trist, però només cal seguir les sessions del mateix Parlament. Avui dia entre la primera força política (Ciutadans) i la segona (Junts per Catalunya) hi ha menyspreu, per dir-ho suaument.» Menyspreu per no parlar de repulsa mútua. Són paraules d’una de les periodistes que segueixen la crònica parlamentària. Una periodista que, ella mateixa m’ho recordava, havia vist al Parlament aprovar –no fa tants anys- acords nacionals per unanimitat o bé per majories molt àmplies.

«Això avui s’ha acabat. Si uns proposen, posem per cas, posar un semàfor a aquella cantonada els altres diran que el semàfor és feixista o demofòbic o que el semàfor està en contra dels drets i llibertats bàsiques». Si és a l’inrevés aleshores els uns diran que el semàfor és «golpista», que té una tendència innata a la «sedición» o que «quiere vender la patria común a los secesionistas.» I els dos us diran a vosaltres (els socialistes catalans, el PSC de Miquel Iceta) que sou uns traïdors per escoltar-vos a aquells que volen posar el semàfor «feixista» o «golpista».»

Tal qual. I això ens dona una idea fefaent del desastre que hem viscut aquests darrers anys, de la consolidació dins de la societat catalana d’una divisió entre «ells i nosaltres» o entre «ellos y nosotros». En conseqüència el primer objectiu que hauríem d’assolir, la primera fita que hem de proposar-nos tots i totes, és enterrar l’odi que s’ha anat acumulant i sedimentant poc a poc fins a generar aquest frontisme entre dos blocs antagònics i impermeables que es donen l’esquena mútuament en què avui està dividida Catalunya.

Els socialistes sempre hem denunciat el pitjor del fanatisme nacionalista que, a banda i banda, ha reforçat aquest frontisme que mai s’hauria d’haver instal·lat entre els auto-proclamats «patriotes que estimen Catalunya» que creuen que qualsevol opinió que no sigui la seva és la pròpia de «botiflers i traïdors que són mals catalans». O bé entre els que es consideren «los defensores de España» i menyspreen «a los traïdores rompepatrias vendidos a los separatistas.»

Des del PSC tornem a fer una crida a la reconciliació del nostre poble, camí únic per tornar a ocupar la senda del progrés per als 7’5 milions de catalans. Tots som catalans i catalanes, tots som «poble de Catalunya», tots representem una part del nostre estimat poble. Ningú pot dir a un altre que no és català tan sols perquè no pensa com ell. Ningú, ni jo, ni el senyor Puigdemont, ni el senyor Rivera. Ningú.

Si recuperem la Catalunya integradora que era justament admirada com un model de civisme i de convivència en pluralitat, erradiquem l’odi i el menyspreu del nostre vocabulari polític i garantim la unitat cívica del nostre poble aleshores podrem fer el segon gran pas que ens reconnecti amb el progrés: recuperar els consensos bàsics. Els grans consensos que teníem com a societat i que des del 2012 han saltat pels aires. Consensos entorn del nostre autogovern, de la llengua, la cultura, el model educatiu, la identitat plural de Catalunya, etc.

No és un camí fàcil ni senzill, en som conscients. El que mai farem els socialistes és enganyar al nostre poble prometent un pla secret de 18 mesos d’on després sortiran, com per art de màgia, aquests consensos bàsics que hem de recuperar. No, la feina és feixuga perquè la divisió s’ha instal·lat amb força, tristament, a la nostra societat però això ens ha d’empènyer precisament a redoblar els esforços per tornar a fer avançar aquesta Catalunya de tots i de totes.

En la nostra opinió això implica reivindicar i recuperar tant un constitucionalisme com un catalanisme transversal i propositiu capaç de donar resposta als reptes que tenim per endavant pensant en els nostres fills. Reptes com ara l’excel·lència del nostre sistema sanitari públic, els fluxos migratoris, els drets dels nens i de la gent gran, la vertebració d’un model productiu capaç de generar llocs de treball fixes i ben remunerats, etc.

Catalunya s’ho mereix, el repte s’ho val. Tots sabem (tots!) que seguir per la via de la divisió i de l’enfrontament intern entre germans és la garantia segura de la derrota de tots. Què vull dir? Doncs que vull que la periodista a la que abans feia referència d’aquí a poc temps, em pugui dir: «ahir vaig veure com el Parlament aprovava per unanimitat, o per una majoria molt àmplia, la llei d’educació de Catalunya, o el pla estratègic per digitalitzar la nostra economia o la calendarització dels pagaments per dependència que estan pendents, etc.»

Crec que l’objectiu val molt la pena, no esteu d’acord? Doncs som-hi!