La crisi del jovent

Molts són els condicionants que afecten un sector de la nostra població que hauria de tenir la màxima atenció, si realment volem ser un país amb futur i capaç de sortir de l’actual situació de crisi real que tot ho condiciona.

L’evidència d’un atur juvenil inassumible, que afecta milers de joves arreu d’Europa, és un fet al qual, per molt que es publiciti, no se li troben solucions adients i amb possibilitats d’èxit. Les dades d’un fracàs escolar també quantificable a l’alça, especialment amb dades d’abandonament escolar d’escàndol, són fets que ens comportaran conseqüències directes sobre la nostra pròpia viabilitat econòmica com a país; per no esmentar, en l’altra part de la balança, l’ocupació de la gent jove, en massa ocasions, fent feines per sota de la seva qualificació, el que comporta nivells de frustració i d’aparcament social evident; en aquest apartat, la sortida de gent en edat juvenil formada aquí cap a l’estranger, és un punt més emblemàtic del que puguem creure i al que no se li dona la importància que hauria de tenir.

Moltes són les raons que ens han portat a la situació que esmento, i que segurament costa de reconèixer pels que, en tot cas, han tingut la capacitat d’influència al respecte, però el que sembla evident és que el tema és molt més greu del que es pugui sospitar.

És evident, de totes maneres, que també situacions consolidades socialment, com una educació on tot és fàcil i on la «cultura de l’esforç» no passa per la seva millor estada, és una qüestió a valorar en la seva justa mesura, si realment es vol reconduir la temàtica que esmento des de la responsabilitat, a tots els nivells de decisions polítiques, econòmiques o socials.

Crec que no és de rebut seguir transitant pel marc que sembla consolidat, doncs les perspectives per demà podrien ser molt negatives, per tant, no estaria de més prioritzar el pensar en el futur de la gent jove com necessitat absoluta, si realment es vol deixar de costat la retòrica i entrar en la via de les solucions.

És cert que el tema és complicat i difícil, com tants altres que hauríem de que reconduir, però no és de rebut pensar que la nostra societat sobreviurà sense la «pinya» de la gent que ben aviat entrarà en els centres de decisió i en els mercats de treball a tots els nivells, oferint-los garanties pel demà, és una obligació que no es pot aparcar, encara que això és el fàcil per unes dirigents massa preocupats pel dia a dia i poc per gestionar un futur possible.