L'Arquebisbe de Tarragona ho hauria enllestit abans de resar vespres

L’article del passat juliol tractava de la important tasca a l’any 1171 de l’Arquebisbe Torroja en la repoblació de Tarragona que havia estat 400 anys despoblada i erma, va tenir especial ressò en habituals lectors, que encuriosits en la nostra història d’aquells temps em demanaven un seguiment de l’època. La personalitat carismàtica de la Tàrraco romana ens ha portat anys conreant els fets i la història d’aquell període i hem assolit mínima recordança de la vigoria històrica d’altres segles.

Recordo que això va quedar patent l’any 1995, essent regidor de Patrimoni a Tarragona i com a diputat del Parlament de Catalunya, en l’al·locució d’aquell 23 de març, desenvolupant la meva idea d’incloure la Tarragona romana com a Patrimoni de la Humanitat, afegia que l’extens patrimoni de Tarragona no s´acaba en l’època de Tàrraco, sino que és exemple paradigmàtic de la superposició d’una ciutat medieval i després moderna sobre la que fou la gran capital romana.

Així doncs, tot seguit optaré per desplaçar-me cap al funcionament i organització de la ciutat a l’edat mitjana. L’Arquebisbe de torn era l’amo invencible, senyor de la ciutat i posseïdor dels 2500 km2 de la gran part del camp. Protegia el seu poder i propietats amb ultimàtum d’excomunió o les armes. Departia convencionalismes socials amb el Notari Pere de Tarragona i el Degà Juan de Brocacho, que havien viscut ambdós al carrer Escrivanies Velles. A la mateixa casa que després, al segle XIV va ser Casa de la Ciutat (Ajuntament). Cal dir que a Tarragona eren elements assenyalats els Consols. Al carrer de Santa Ana hi vivia el Consol de Tarragona, senyor d’en Manresa. Personatges importants eren els mercaders, els burgesos i els juristes, que foren representats per l’il·lustre Jurista Talavera, que tenia la residència a l’actual carrer del seu nom. No faltava la saga dels Nobles i Cavallers, posseïdors de terres o cases de la ciutat. Un exemple clar ho era la família Vilarroma, que habitava al seu carrer des de l´any 1368. Però de llinatge més antic, any 1118, era Guillem de Çagranata, senyor de La Granada, un dels primers nobles pobladors de la ciutat restaurada, posseïa el seu palau al carrer Granada. No m’oblido la noblesa d’Hug de Cervelló, fundador del primitiu Centre Assistencial al carrer Sant Llorenç.

L’Arquebisbe Bernat Tort, personatge de magnitud i generositat, fou el protagonista immens per a Tarragona l’any 1176 impulsant una catedral romànica que va acabar gòtica l’any 1348, però clar, els acabats decoratius i de mobiliari duraren 250 anys més. D’esglésies i eclesiàstics la ciutat estava ben fornida. A la Muntanyeta de Sant Pere hi havia un santuari dedicat al sant, fou hospital durant la pesta (l’enderrocaren l’any 1644, durant la guerra dels segadors). El temple de la Plaça Sant Miquel estava regit pels mestres teixidors. Personatges prestigiosos eren els Canonges, rebien la meitat de les rendes de l’església. Els clergues, influents amb el poble però més humils, eren remunerats per les funcions religioses. He deixat per al final l’Arquebisbe Pere de Clasquerí, paladí dels tarragonins, el 1363 quan la ciutat patia de subministrament d’aigua disposà fer construir un pou a El Corral, (Plaça de la Font, prop de l’entrada al pàrquing) d’onze pisos, amb escales de mà per replà i de 47 metres de fondària, que se’n digué «Font». Llavors Tarragona arribava als 1.500 habitants i l’Arquebisbe, preocupat per dotar a tots seguretat de cos i ànima, decidí endegar la construcció una nova muralla per a tancar la ciutat, l’anomenada Muralleta, (ara Rambla Vella) per tota la seva longitud). Això va reduir l’espai edificable dins la ciutat, obligant construir fora muralla a les comunitats religioses, Convent de Sant Francesc (ara església), l’hospital Santa Tecla, Sant Agustí (ara església) i Convent de Santa Clara (ara hotel Imperial Tàrraco).

Tarragona la completaven els ciutadans, és a dir: petits burgesos, menestrals, pagesos, pescadors i artesans, ubicats en confraries, gremis i tallers. Per exemple, l’actual Plaça dels Sedassos era l’illa del Forn del Corral, on netejaven la farina que es molia als molins del carrer les Moles. El carrer Cuirateries era la seu de la indústria de les pells. Als porxos del carrer Merceria, que arribava fins al de Santa Ana, es confeccionava i venia la passamaneria. A l’Enrejolat hi treballaven els artesans de cordes i sogalls. La plaça de La Cuartera (ara De les Cols) encabia el mercat del blat. Els fusters treballaven rere del Convent de Sant Domènec (Ara Ajuntament). L’actual Trinquet Vell, s’anomenava de la Boqueria, s’hi venia la carn de boc. Puig d’en Sitges contenia gairebé totes les sitges. La Torre de la Presó, primer establiment penitenciari, era al carrer Ferrers, cantonada Salines. Les sentències de mort s’executaven al peu del Castell de Pilat, dalt de la Baixada de les Forques (ara Baixada Pescateria). He fet una desendreçada mostra d’alguns carrers i oficis, per crear una sensació d’ambient urbà. M’han quedat els marginats de la ciutat, Jueus i Conversos, doncs és tan inesgotable l’arsenal històric de la vida, costums, pompes i misèries d’aquesta Tarragona medieval que caldrà emprar més d’un article.

Segueixo a la Part Alta, actualment. Les festes han deturat la qüestió de la inseguretat. Per resoldre el patiment, els veïns han decidit instal·lar càmeres de vigilància. Doncs no ho poden fer a causa de l’argument sòlid en contra: es il·legal. La competència es de la policia. Fa alguns anys, al carrer sento converses com aquesta «Saps que a la Carmeta li van arrencar el collaret?-- A ella també? –sí, en ple dia, al carrer– Tu saps els Policies urbans i Mossos que hi ha a Tarragona? –No, deuen ser mes de tres cents, perquè?– Fa mol temps que no en veig cap caminant pels carrers».

Potser tenien raó. Bé, vull creure que aquesta situació encara es aviat per que la resolguin el nou Ajuntament i la Generalitat. Renoi, confiem, només són cent dies. L’oposició ja s’encarrega de dir que no fan res. També venen tems nous a Madrid que ens afectaran. El «Presidente en funciones» del Govern Central, que pretenia pactar gratis, ha decidit convocar noves eleccions generals per al novembre. Però com està «en Funciones», la Generalitat –i de rebot Tarragona– s’empassarà l’endarreriment en fer efectives les transferències legals, que sumat al temps que queda fins l’any que ve, és una eternitat per les inversions que prometrà en campanya. Això si tenim sort, perquè de les anunciades del Gobierno per a Catalunya, els darrers anys només s’han executat el 66,9%. Ves per on, a la comunitat de Madrid han superat, el 113%, ells tenen més sort.

Tornant a la inseguretat de la Part Alta. De xerinola penso que en cas d’haver passat a l’edat mitjana, l’arquebisbe de Tarragona ho hauria enllestit abans de resar vespres. Ara confio que els cossos policials hi seran i s’esforçaran en defensar els habitatges, veïns i vianants.