Passos de vianants

Aquesta columna va dedicada a una dona que el passat divendres va travessar l’avinguda 11 de setembre de Reus, a l’alçada de l’escola Joan Rebull. La història tindria poc interès si no fos perquè ho va fer pel mig, obviant els passos de vianants i amb dues criatures agafades de les mans.

Una temeritat de l’alçada del campanar de Sant Pere si tenim en compte que és una vida ràpida amb molt de trànsit. Ella devia tenir pressa, els nens no ho sé. Va esperar l’oportunitat d’un parèntesi de la circulació per travessar l’avinguda amb un somriure a la boca. No sé si era perquè li feia gràcia saltar-se les normes o bé eren els efectes dels nervis d’una acció poc meditada. Jo circulava amb el meu cotxe a poca distància de l’escena, a poca velocitat (hi ha senyalització de limitació) i per tant amb temps per veure el panorama i fer una reflexió. Aquella dona no era conscient de les conseqüències immediates i a llarg termini de la seva decisió. Primer, posar en perill la seva vida i la de les dues criatures, Segon, «des educar» als brivalls respecte a les normes de circulació que possiblement aquella tarda havien estudiat a l’aula. Vaig estar a punt d’aturar-me per intentar parlar-hi compartint aquestes reflexions. No era el lloc i potser tampoc el moment. Potser tampoc m’hauria escoltat.

No és la primera vegada que observo aquesta maniobra en aquesta zona i en d’altres de la ciutat. Suposo que és una barreja d’excés de confiança i relaxació, irresponsabilitat i ignorància. La convivència dels vianants i els conductors és complex i exigeix respecte i paciència. L’Ajuntament ja pot anar millorant la senyalització amb passos de vianants més visibles, amb zones d’estacionament temporal a prop de les escoles, amb campanyes de formació i sensibilització.

Totes aquestes accions són necessàries però el que és imprescindible és el paper dels qui anem a peu o bé motoritzats. Perquè també torno a veure conductors parlant per telèfon per carrers i rotondes i vehicles que no indiquen les maniobres (sembla que han oblidat la funció dels intermitents). I la solució no és només la sanció administrativa. Cal la sanció cívica, la social, en forma de rebuig intel·ligent, serè i constructiu. Potser m’hauria hagut d’aturar i tenir una breu conversa amb aquella dona. Potser tots i totes hauríem de parlar més, no tenir tanta pressa i reconèixer que els nostres drets limiten amb els dels altres.

És una qüestió de descobrir i defensar l’equació equilibrada entre drets i obligacions. És la convivència. És l’educació.