Portugal

Sempre ens queda lluny i no la mirem gaire. Els espanyols, en general, li donen l’esquena. Però pot ser que aquí ens podria servir d’exemple. Se’n van desempallegar de Castella amb una certa gràcia. Els portuguesos tenen, com qualsevol altre país europeu una història turbulenta, però ja fa decennis que tenen una república, un estat laic, i una consciència identitària ben establerta. I segles d’independència ben guanyada.

Un dels nomenats «pares de la Constitució espanyola», el socialista Peces-Barba va tenir les penques de dir en una conferència davant d’advocats: ... «Si el Comte-Duc d’Olivares hagués triat Portugal en comptes de Catalunya, n’hauríem sortit guanyant»... una bona idea del sentit de la propietat territorial. El senyor Gaspar de Guzmán y Pimentel, conegut com a comte-duc d’Olivares, va enviar al seu rei un famós memorial el 1625 delineant la política centralista que, per alguns, encara roman avui dia. A Portugal just ara acaben de tenir eleccions i el partit socialista, que té poc a veure amb els socialistes d’aquest costat de la ratlla fronterera, ha revalidat el seu mandat, que podrà establir amb una aliança d’esquerres. Això de les majories absolutes ja no es porta a Europa. Portugal és un país pacífic, laboriós i que, tot i les dificultats econòmiques de la recessió recent, se n’ha sortit prou bé. Com que no és un país ric, encara continua emetent emigrants a Centreeuropa i, sobretot, al Brasil, bé que és una emigració sovint d’anada i tornada.

El seu sistema escolar és similar a altres països, però els escolars portuguesos parlen anglès amb un excel·lent accent perquè les pelis i la televisió no doblen les llengües originals, i especialment les americanes o angleses. Però no pateixen per la seva llengua per què la parlen 210 milions de persones arreu del món.

Els progressistes gallecs encara canten «Menos mal/que nos queda Portugal». Com deia al començament, ens queda lluny, però encara mirant-ho en la distància, a mi em fan enveja.