La venjança de Don M. Rajoy

La venjança de Don Mendo és una obra de teatre escrita per Pedro Muñoz Seca. L’acció transcorre en l’època d’Alfonso VII i consta de quatre actes. Narra les peripècies del Marqués Don Mendo en el seu intent de venjar-se de Magdalena, la seva amant, en casar-se amb el Duc Don Pero. Però, en aquest article no vull parlar d’aquesta obra teatral. La decisió del govern de la UCD, d’Adolfo Suárez, a construir l’Espanya del cafè para todos en virtut de mantenir una lectura jurídicament positivista, va anar laminant les competències autonòmiques. Catalunya, el País Basc i Galicia, en un inici, per la seva identitat lingüística, havien de tenir un tracte diferencial respecte a les altres regions. El Tribunal Constitucional (TC) elaborava una doctrina reduccionista i igualitària que convertia els afanys i els desitjos autonomistes en paper mullat. L’estatut de 2006 pretenia aconseguir instruments jurídics i polítics de sobirania i l’any 2010 amb la sentència del TC, motivada pel recurs presentat pel Partit Popular, el catalanisme polític queda desbordat pel nacionalisme sobiranista.

El dimarts 15.X l’expresidenta del Congrés, la gallega Ana Pastor, va dir que tothom està «hasta el gorro» del que està passant des del procés. Sap el que li dic a una política que, sempre parla amb serenitat i tant de bo la majoria dels polítics tinguessin el seu tarannà, la situació que patim els ciutadans la va crear fonamentalment el partit del PP i el seu president Mariano Rajoy. Si a l’inici de la dècada del 2010 els independentistes catalans eren un 10 o 12%, per què ara, gairebé arriben al 50%? Per obra i gràcia del menfotisme, deixadesa dels governs marianistes, la inoperància del PP. Com es podia creure que el suflé de les manifestacions, any rere any, de més d’un milió de persones, baixaria? És clar, com fent gala del seu gallecisme «verlas pasar», «el tiempo lo arregla todo» Pues no, don Mariano, No. S’ha equivocat vostè. I tots els que li aconsellaren, sobretot la seva vicepresidenta Soraya Saénz de Santamaria.

Estem ja el 2017 i els fets són imparables. Finals de setembre: «No habrá colegios elctorales, no habrá urnas, no habrá referèndum, haremos todo lo possible para que no se celebri el 1-O». Rajoy dixit. Doncs va haver-hi de tot. Llavors és quan s’inventa un relat. La política versus la justícia. Des del govern central, mani qui mani, la política passa a la justícia i els tribunals han de fer política. El món al revés. Es passa la pilota als magistrats, que, quan se’n van, manifesten que ja estan farts que hagin de fer la feina que no els hi pertoca. Quan va plegar el que era president del TC, López de los Cobos va dir que ells són del poder judicial, no pas de l’executiu ni del legislatiu. «Zapatero a tus zapatos». L’Estat volia i ha demostrat el seu poder.

El veredicte del procés ha provocat la indignació, ja es considera injusta la sentència, ha estat un judici que encara que s’ha vist per la TV no ha estat transparent. L’Estat de Dret ha qualificat els fets succeïts com a gravíssims, però les condemnes han estat per un sector de la societat desproporcionat. Com arquitecte tècnic que soc, sempre que he anat als jutjats quan es presenten les proves els advocats d’ambdues parts, fan llavors les preguntes pertinents. El magistrat Marchena no ho va permetre. La sentència condiciona a tota la societat perquè crea jurisprudència. A més, un tribunal penal ha de jutjar conductes polítiques? No havia de ser el Constitucional? Potser va ser una errada interessada des del començament. Un tribunal no pot decidir sobre els drets fonamentals. Per molts ha estat un insult a la democràcia propiciat pels hereus de la dictadura. Ara qualsevol manifestació tindrà l’ombra de ser delicte de sedició? A on anirem a parar? Vivim un retrocés democràtic que està a la vista i la regressió en les llibertats. és el què vol una classe política? Retrocedim uns quaranta anys. Qui ho anava a predir?

Els constitucionalistes, uns més que altres, aplaudeixen i recorden el compliment fil per randa tots els anys de condemna. Volen que els presos polítics/polítics presos estiguin anys i anys sense la seva família. Albert Rivera considera que els polítics a la presó són uns delinqüents i desitja que la seva estada sigui la màxima. Recorden que el procés és el naufragi d’una idea política: la República catalana. Carreguen als líders independentistes tot el fracàs que suposa per a l’economia i la convivència dels catalans, Òbviament culpa tenen, però l’origen de tot plegat està en els governs del PP, que mai va fer cas a les demandes dels governs de la Generalitat. Recordem quan Artur Mas presenta el Pacte Fiscal i Rajoy «ni caso». Des de Madrid es manifesta/recorda, enveja sana inclosa, la petjada catalana entre el període 1985-2005, i tenen la gosadia de dir que ara no és el cas. Quina barra!, el centralisme presumeix de totes les seves infraestructures i inversions, que han fet a Madrid i rodalies, aeroport, circumval·lacions, etc., etc. I el corredor del Mediterrani encara no s’ha acabat, quan és una necessitat de tota la indústria i el comerç de la costa mediterrània. Pablo Casado diu «quien la hace la paga». Doncs el PP és el que ha fet que estiguem en aquesta situació, que uns més que altres lamentem. Més que el que ha fet, aquí es tracta del que no s’ha fet. Ha pagat el PP tot aquest embolic en el qual Catalunya i Espanya estem? Un atzucac de dimensions desconegudes. Hi ha una dita que diu «dime de que presumes y te diré de lo que careces». Mai no havia sentit tant pels constitucionalistes dir a tota hora i en qualsevol moment, que Espanya és un Estat de Dret, hi ha separació de poders, la nostra justícia és homologable, la democràcia espanyola és una fortalesa del país i... Què més?

Sens dubte, la sentència es dictés quan es dictés era complicat, però ara en període preelectoral aquest fet és diabòlic. Tots els candidats estan condicionats a aquesta realitat. I ara què? Diàleg de sords una vegada més. Hem de saber que el diàleg no és un fi per si mateix. Fins que no tinguem els resultats del 10-N tot serà molt dur, agrí, provocador, electoralista, hem de rebaixar la tensió del carrer, tenim els estris. Hi ha partits que ens volen portar a les trinxeres, a les quals molts no volem estar. Amb el judici s’ha demostrat que el poder està a Madrid, per si algú no estava al cas. Per a una part de la ciutadania ha estat un ajuste de cuentas a l’independentisme se li ha volgut donar un escarment. En resum, era impossible que tothom es quedés satisfet amb el veredicte, però personalitats del món judicial i polític han manifestat que s’estan vulnerant drets bàsics per a la llibertat d’expressió i la sentència és la culminació d’un judici polític, no penal. Tots els delictes penals van contra la Constitució. Però el que està força clar és que la sentència és el resultat que, davant el ridícul de l’actuació del govern central l’1-O, la venjança havia de ser contundent i radical i aquesta la personalitzo amb president del Gobierno i del PP: Mariano Rajoy.