Inseguretat jurídica

Una de les qüestions més importants en una societat democràtica, és el que fa referència a la «seguretat jurídica», és a dir, que tothom té la garantia que les coses es fan d’acord amb les lleis que són vigents, sense cap mena de manipulació al respecte, ni en benefici, ni en perjudici dels seus ciutadans.

El tema, que és una evidència plena de lògica, hauria de ser un fet inapel·lable per tots els implicats i, per tant, garantia per qualsevol persona en tota mena d’activitat que pugui desenvolupar lliurement, des de les de caràcter mercantil, fins a les del mateix plantejament ideològic personal.

Malgrat tot l’anterior, la realitat ens situa en un panorama on a vegades es posa en dubte l’esmentada seguretat, i inclús es pot tenir la temptació de fer servir aquest debat com una arma política, sense ser conscients que «desconfiar» pot portar-nos cap a camins insospitats d’enfrontament.

Sembla lògic, a més, que el que esmento pot tenir conseqüències en el marc econòmic, i així els potencials inversors, interns o externs, ben segur que valoren de manera definitiva, aquesta seguretat i poden qualificar el futur de les seves «apostes» en funció de la lectura que puguin fer del problema.

En el vessant polític, la gestió també té les seves connotacions, doncs desconfiar ens porta a desqualificar un dels elements de pervivència de qualsevol cultura plural, on es pot discrepar però respectant uns mínims imprescindibles.

Conseqüència de l’anterior, és que ens hem de garantir una «seguretat mínima» si no volem caure en una frustració generalitzada, sense cap perspectiva de resolució; és clar que els jutges s’equivoquen i per això existeixen fórmules de rectificació via els recursos, també cometen errors els cossos de seguretat, i per descomptat els nostres representants polítics; malgrat tot, el que no pot ser assumible és rebutjar sistemàticament un «sistema» pels seus errors, doncs el que això comporta és el desgovern i la misèria.

Segurament el fàcil és la desqualificació i rebutjar qualsevol decisió, quan aquesta no s’acomoda al nostre desig, però per damunt de tot ha d’existir un mínim regulador, que sigui capaç de reconduir els temes en conflicte.

Certament, no és possible avançar democràticament, si no som conscients dels mínims bàsics, com és el que respecte a les decisions judicials i al marc jurídic vigent, per tant, no estaria de més, reflexionar al respecte des d’una visió a llarg termini, i no solament de «l’escalfament» puntual.

Sempre s’ha dit que un país sense regles segures és una garantia de fugida d’inversors i caiguda en la desfeta econòmica, davant un panorama on el dubte fa que res estigui realment garantit, per tant, seria aconsellable buscar els camins per reconduir el marc, que avui sembla en dubte, si el que es vol es seguir avançant cap a una via de sosteniment generalitzat i la més àmplia possible.

No oblidem que venen temps de «renovada crisi econòmica», on serà difícil mantenir nivells de vida com els assolits fins ara, i això només se superarà amb grans dosis de comprensió i de respecte per una legalitat que no es pot modificar en funció d’interessos puntuals.

La inseguretat, en tots els seus vessants, només ens porta a un model de pessimisme, del que és molt complicat sortir, esperem que el dia a dia ens deixi veure també el demà i poder reconduir el possible enfrontament amb el pacte imprescindible als costos que facin falta.