Interdependència inapel·lable

Soc dels convençuts que, malgrat la manca d’informació al respecte, formem part d’un entramat d’interessos on tot ve condicionat en funció de les conveniències particulars d’una mínima part de la ciutadania global, que és qui decideix en cada moment, qualsevol qüestió de transcendència mundial. Ja sé que el tema en si mateix és evident, una altra cosa és que siguem, conscients o no, del que suposa aquest marc de funcionament i quines són les conseqüències, respecte al nostre model de vida o supervivència, de present i futur.

Segurament el fàcil és oblidar el que esmento, perquè les explicacions al respecte, es fan difícils, i en massa ocasions properes a la incomprensió des d’una lògica que ens agradaria, però que no és la que conforma la realitat.

Fins avui podríem pensar que, malgrat tot, el tema era lluny del nostre fer diari, i que les possibles conseqüències per cadascú de nosaltres, quedaven aparcades en funció d’una situació que es podria conèixer com la «nostra pertinença al primer món», però cada cop això queda més difuminat, i més aviat que tard, podem veure com la nostra «pretesa seguretat» es veurà assaltada per una «precarietat global» descontrolada.

Si entrem en els fets concrets que incidiran en tot el que em refereixo, podem esmentar alguns d’emblemàtics i de presència mediàtica diària als mitjans de comunicació; així «la guerra comercial USA-Xina», és una situació gravíssima que comportarà inseguretat en el camp econòmic; la implantació «d’aranzels dels EUA cap a Europa», és un altre fet que ja va directe sobre els nostres mercats agraris, molt massacrats en els darrers temps; per no oblidar l’evident «preguera permanent de l’Orient Mitjà» amb repercussió directa sobre el preu del cru que aviat notarem a les nostres butxaques; també «el conflicte a Turquia i la sortida dels EUA dels terrenys curds», comportarà amenaces migratòries a valorar en la seva justa mesura, i en definitiva, no oblidem el Brexit que no per més parlat, minorarà els mals presagis que s’anuncien. Per tant tot el que refereixo ens incidirà clarament, no solament en l’àmbit econòmic, sinó també en altres besants de la nostra vida diària, que entrarà en dubte permanent de futur, i on la inseguretat i la precarietat, ens donaran la benvinguda a un nou model pitjor que el viscut fins avui.

Davant «la pel·lícula» que poso de manifest, el lògic és que es fessin els esforços per explicar realment el que està passant, i com incidirà a casa nostra, i després ser capaços de dissenyar estratègies, amb el màxim suport social per fer front al que ve, des de la cohesió i el seny; malgrat la lògica, el que tenim és un descontrol absolut, amb uns lideratges polítics solament preocupats per la seva capacitat de conquerir suports electorals a qualsevol preu i garantir-se parcel·les de poder, encara que en massa ocasions s’amaga el que es pensa fer amb aquest suposat «govern», en cas d’assolir-lo electoralment. Ja sé que el fàcil és «parlar i parlar» de bajanades puntuals sense entrar en el fons del problema, pensant que ja després es prendran les mesures que calguin, amb tot el que això suposa d’aprofundiment de la incapacitat de fixar propostes per al demà. Assistim a una lluita electoral irreal, on només es fan «discursos», que res tenen a veure en el que preocupa a la ciutadania, i el que és més greu, es difumina, sense cap rubor, un demà ple d’incògnites que s’haurien d’explicar de manera àmplia, per evitar un model inassumible, però que ens «envairà» sense cap capacitat de donar respostes acurades.

Seria lògic abordar des del seny i la responsabilitat de la discussió clara i transparent de la situació global i la transcendència, directa o indirecta, al nostre model, avui encara envejable i amb capacitat de resposta; per tant, la irresponsabilitat que plana i que ens fa deixar de costat totes les variables exposades, no és un bon camí pel qual transitar, ja que la conseqüència final només serà la garantia d’una negativitat evident que solament podrà superar-se des del diàleg obert, on segurament, del que s’haurà de parlar no sigui agradable; la renúncia imposada a drets, cosa que succeirà, hauria de comportar una tàctica planificada que almenys doni esperança a una societat, que si bé pot veure el que s’anuncia, segueix pensant que encara és molt lluny, en un exercici d’«oblit intencionat» potenciat per una opció mediàtica que el que vol és allargar la situació, encara que això suposi dosis de fatalisme anunciat sense límits.