'Villanos te maten rey'

Això l’etzibava Rodrigo Diaz, vasall seu i heroi nacional de Castella al seu rei. Això deia La jura de Santa Gadea. El Cid fou un soldat mercenari, monàrquic, que volia tenir les coses ben clares. Bé que cedia la responsabilitat a vilans asturians, indicava els estris o armes per a dur a terme la mort i no s’estalviava escorxaments com treure-li el cor «por el siniestro costado».

No seré pas jo, dedicat tota la vida a salvar vides i pacifista no violent vocacional, qui desitgi la mort a ningú. Ni la del rei. Això a un país que, a diferència d’altres, no tenim cap experiència en matar reis. Cert que mai n’hem tingut altres que de prestats del país del costat. Aquesta falta d’experiència no evita, però, un llarg distanciament de figures reials, tot i que els reis de l’Aragó els mantenim custodiats i enterrats al monestir de Poblet i ningú pensa d’exhumar-los. Potser per què, a més de reis, foren comtes de Barcelona, més nostrats. A l’anecdotari del monestir està la de tancar-li la porta a una visita del rei d’Espanya, que només es va obrir quan s’anuncià com a compte. «Al comte de Barcelona, sí».

No hi ha portes a obrir ni tancar a la visita de l’actual monarca. El qual no obsta que no sia benvingut. Al mig d’una campanya electoral és políticament qüestionable. Un rei que ens va esbroncar un vespre, precisament del dia que aquest país va demostrar la seva voluntat amb una aturada general, massiva, i sense piquets ni violències. Que ens va voler fer mal demanant personalment a empreses puntals que marxessin del territori, el que afectaria per igual els que no el volen com els que en són partidaris de la seva figura. Que com a cap de les forces armades fa que estaments militars s’adrecin a nuclis repositoris de comunicacions informàtiques per obstruir la lliure circulació de notícies i comunicacions. Que va presidir ignominiosament una cerimònia d’inauguració dels Jocs de Mediterrani distorsionada per por que l’acollida no li fos favorable. No hi ha gaire evidència de res que hagi fet per fer-se estimar, si és que això és la seva feina. El distanciament va creixent i fa cara d’irreversible, per no veure cap esforç d’aproximació que, a parer meu, hauria de sortir de la seva banda.

I és per això que, com el Cid Ruy de Vivar, tot lleial ell, em trobo legitimat per a demanar explicacions al rei. Que respongui és cosa seva.