La segona oportunitat. Necessitat econòmica i social

La situació de crisi ha comportat que una part de la ciutadania s’hagi vist «aparcada» socialment i econòmicament, davant d’un marc d’incapacitat absoluta per fer front als seus deutes, malgrat que aquesta conseqüència final s’hagi emportat per davant el seu patrimoni personal, la seva credibilitat i la seva solvència moral. La mala vivència que comporta no poder fer front als deutes, provat per una dinàmica general, impossible de controlar, ha fet possible l’existència de mecanismes que permetin solucionar aquesta situació, i no «desterrar de per vida» a aquells que amb una vocació empresarial van «jugar-se tot el que tenien». El drama social que ha comportat el que esmenten en els darrers anys, per milers de persones, és un fet que ha de buscar respostes urgents si no volem que una part dels emprenedors fallits deixin d’existir en una societat mancada de gent que sigui capaç de tornar a fer empresa, crear llocs de treball i apostar pel bé comú, en el seu esforç i decisió imprescindible per seguir creixent i fer front a la despesa pública que tot això comporta.

D’acord amb tot l’anterior, la Llei 25/2015, coneguda com a Llei de la Segona Oportunitat, ofereix a particulars i autònoms la possibilitat de superar «situacions econòmiques negatives i sense fi» per buscar sortides possibles que arriben, fins i tot, a la mateixa exoneració dels deutes.

És cert que la Llei té moltes mancances i, el que és més greu, part dels implicats en la seva aplicació veuen problemes de tot ordre en la posada en pràctica de la mateixa que fa que s’acumulin retards imperdonables en la seva aplicació i resolució individualitzada; però el cert és que la mateixa existència la mateixa és garantia de futur per moltes persones «aparcades socialment» per raons no imputables a ells mateixos.

El fonament de referència en la Llei de la Segona Oportunitat, és la «possibilitat de començar de zero», que en si mateix és ja un compromís, clar i transparent, del que vol la mateixa legislació, per tant, no estaria de més que per tots els implicats es facin els esforços que calguin per esmerçar un compromís indubtable que garanteixi que el fi legal previst es faci realitat com més aviat millor.

Segurament mancances evidents de «publicitació» de la normativa que esmento, fa que l’eficàcia en aquests moments encara sigui minsa, doncs el seu coneixement, sens dubte, que no ha arribat a tots els que podrien gaudir de la iniciativa legal, per tant, també seria exigible que els poders públics fessin el que pertoca en aquesta basant per realment poder arribar a molta més gent; la realitat manifesta respecte a l’efecte comparatiu en l’àmbit Europeu, és un altre fet a valorar, doncs el cert és que a França, Itàlia i Alemanya són cents de milers els beneficiats pel que comentem, quan a casa nostra no arriben al miler.

En definitiva, és cert que no és la millor Llei i les seves mancances són evidents, però per altra banda, no podem oblidar els esforços que, via Jurisprudència i Doctrina, es van produint, que fan que la normativa sigui encara més atractiva, malgrat les primeres restriccions, avui superades en Sentències clarificadores molt impactants.

No pot ser de rebut que, encara avui, et trobis amb gent i responsables econòmics que desconeixen la mateixa existència d’una legalitat que podria donar sortida a situacions enquistades en el temps que solament comportaran pèrdues per tots els implicats.