Dir o fer

Encara que fa poc que hem celebrat eleccions, on s’han posat en debat moltes qüestions, i on cadascú ha pogut presentar a la ciutadania tota mena de propostes, la realitat és que, malgrat les converses, entre uns i altres, poques són les concrecions respecte dels compromisos assolits, quedant tot com propostes però poc com garanties de compliment d’aquestes. Ja sé que costa molt trobar punts d’acord que comportin un govern fort i amb garanties, i que ara el que es discuteix és exclusivament el repartiment de responsabilitats, però no estaria de més començar a parlar dels compromisos reals dels quals finalment assoleixen el poder, és a dir, no ens podem quedar amb la imatge d’una «distribució de cadires» deixant de costat el que es vol fer, com es vol fer i, sobretot, quines seran les objeccions per portar-ho a terme.

És una situació repetida, i massa acceptada per la gent, que el que es parla en «campanya electoral» no té per què fer-se realitat després, però continuant en aquesta línia, les perspectives de futur no passaran per l’optimisme des de tots els vessants, per tant, crec que no és d’assumir una classe dirigent que parla molt però que fa poc. La situació repetida a tots els nivells de la mateixa administració pública posa en evidència un model on per molt que es «prediqui» la realitat pràctica queda molt lluny, en un exercici d’irresponsabilitat compartida partidista molt arriscada que pot garantir l’aparició d’opcions polítiques no desitjades, però a les que es pot donar un «mercat de votants», davant la mateixa renúncia irresponsable d’una coherència que cada cop brilla més per la seva absència. Que lluny queden els compromisos electorals que es feien realitat, o els pactes necessaris on tothom deixava quelcom pel canvi, en el ferm desig d’avançar com a país o poble. Sembla que en el model vigent, la política està més preocupada per la imatge puntual, el «tweet» original, o la notícia singular que per proposar línies d’execució de pressupostos concrets o, fins i tot, de «parlar clar» a una ciutadania que no està acostumada a les males noves, però que veu que dia a dia aquestes es fan realitat. L’opció que per alguns pot suposar «anar passant el temps» sense compromisos en positiu, ens aboca a una situació de més descontrol del que puguem sospitar. També, en l’àmbit global, la cosa és «ben moguda», amb manifestacions reivindicatives de tots els colors, especialment en aquells països considerats mínimament democràtics, però també en altres on el poder és ben controlat i, malgrat tot, les persones surten al carrer a exigir el que creuen drets ineludibles; l’exemple de Xile, Colòmbia, Equador, França, Rússia, Iran o els mateixos USA, etc., són capçalera d’una visió general que la cosa no va bé i estem a punt de traspassar uns límits fins ara ben «controlats». Podem pensar que el tema només afecta petits col·lectius amb desitjos inviables o fora de lloc, però crec que és un «toc d’atenció» pels dirigents, «de dret i de fet», que hauran de ser conscients que la situació pot començar a «desfer-se». Tornant a la meva primera reflexió, segurament el moment que vivim, en portes d’una nova crisi global que ja ningú s’esforça a negar, és impossible d’afrontar amb els mateixos arguments que han valgut fins ara, però no estaria de més que abans que tot es vegi desbocat, se sigui capaç de parlar clar i sobretot de dir quin és el futur on ens trobarem, si entre tots no som capaços de dissenyar estratègies i formules que permetin alternatives en positiu. És cert que tot el que esmento també és fruit d’un món global i canviant, amb noves fórmules en tots els ordres de la nostra existència i a tots els nivells d’aquesta, però encara som a temps d’adreçar un rumb possible, pensant que res serà fàcil i on és possible que puguem perdre molt pel camí a transitar, ara bé, seguir pendents que siguin altres els que «gestionin», restant aturats o, inclusiu, enviant missatges fora de la realitat, només és el preludi d’un nou marc on el que es diu i el que succeeix no tenen res a veure, malgrat que es vengui com veritats inapel·lables.